Enric Casasses

No crec que Bes Nagana sigui menys agressiu que els altres. La intenció satírica i de crítica social sempre hi és i ara més que mai, però la meva agressivitat és a peu i sense violència física.

Jo crec que ara comença una cosa molt important i més profunda que el Maig del 68. No és una revolta d'un dia, sinó el principi d'una manera de fer.

Els joves, de dormir fora, s'hi veuen més amb cor, però són els joves sense límit d'edat els qui són a les places.

El destí del planeta, sempre el tinc al cap. No visc pensant en la meva pensió, sinó en si el planeta tindrà una pensió o acabarà a l'atur. Què passarà amb els que ara són nens? El poema Som a l'era se'n va a solucions de fantasia. És ciència-ficció, però com a poema llarg permet reflexions sobre coses diferents, fins i tot pensar en neutrons i electrons.

Perquè és una mica la religió oficial. La realitat és el que diuen els físics i en fan una cosa tan religiosa com Newton i Luter.

Procuro estar en el present, però hi ha molts components de l'evolució moderna que s'han quedat sense futur i, en canvi, la forma preindustrial potser, a la llarga, hauria estat més bona. Ara no s'hi pot tornar, però s'hi haurà de tornar i ningú no sap fer espardenyes. Si un terrorista fot una bomba a la fàbrica de sabates ens quedem tots descalços. De tota manera no tinc una nostàlgia del passat ni de quan era jove, com Vinyoli. Els aspectes positius de la civilització antiga són positius i ja està, però jo no vull anar enrere. Vull anar endavant.

El cervell va més ràpid que la raó: delira, somia, fa salts mortals, funciona de mil maneres. Jo no estic en contra de raonar, ni molt menys, però no considero que la raó sigui el monarca. Vull democràcia interna entre totes les potències de l'ànima.

Supeditats, en teoria. Hi ha una aparença racional, però a tu et sembla racional que tot funcioni per l'avarícia de quatre organismes internacionals? Si un marcià ve i veu el sistema capitalista et dirà que és molt complicat i no pot funcionar. Qualsevol estructura és més factible que aquesta.

Sempre és el mateix: disputar la veu als poderosos, als capellans, als experts... i parlar des de la persona individual, sense cap altre interès que el de la veritat.

He mirat molt les coses que han dit a la Provença del segle XII i així successivament fins a Joan Brossa i companyia. Però a qui em dec és a la persona que m'escoltarà. Espero que m'entenguin els analfabets, com deia Antonin Artaud.

És que en català hi ha un analfabetisme social que ha durat molts anys. Faig servir tot l'idioma perquè tot hi és. És a través de les cançons i els poemes que la gent ha après paraules. La gent té molt més vocabulari del que sap. De tota manera, tinc poemes més directes, que arriben a tot arreu, com el Dóna'm, dóna'm corda, que funciona amb un públic des dels 8 anys a les llars de jubilats. És un misteri perquè ningú no sap què vol dir.

El poema en el paper és un artefacte lingüístic que és una transcripció d'una cosa parlada. Catul o qui tu vulguis sempre tenen una entonació i una intenció, gairebé hi intervé el gest i tot. El ritme et dóna la unió física i espiritual, que no es poden deixar de banda l'una a l'altra. El llenguatge és el lloc on natura i cultura estan juntes. La rima t'ajuda a posar-t'ho difícil per poder arribar més amunt. La majoria de cops no saps on aniràs a parar.

O un CD, que ja n'he fet algun no fa gaire amb el Pascal Comelade. Hi ha moltes possibilitats: també acabo de treure un llibre amb dibuixos de Stella Hagemann, promogut per Antoni Artigues.