Són vius

Corella sempre genera molta expectació a Barcelona, on se segueix amb atenció l'evolució de la seva jove companyia que malda per obrir-se camí malgrat la crisi, malgrat que el clàssic continua sent un gènere minoritari. Entusiasme. Aquesta és l'arma de l'equip de Corella, i això és el que desprenen els seus espectacles, un entusiasme que va arribar al clímax amb Suspended in time, una coreografia de Corella, Russell Ducker i Kirill Radev. Al ritme pop de les cançons de l'ELO, els ballarins (ells amb texà i samarreta, elles amb un vestidet rosa salmó) exulten energia. En el darrer tema, el mític I'm alive (Sóc viu) del musical Xanadú, van desfilant tots sobre l'escenari i esquitxen el públic de la felicitat que –es nota– senten ballant. Aquest va ser el cim i el públic va acabar dempeus (a banda de seguir el ritme amb les mans), però abans ja havien assaborit tot un reguitzell de passos a dos en el qual l'estrella, sens dubte, va ser Aaron Robinson. Tors nu (i quin tors!), Robinson va executar el seu solo de lluïment d'El Corsari amb tant d'ímpetu que per moments semblava que sortiria disparat per la boca de l'escenari. “Oooh!”, “Aaah!”, es podia sentir. Una autèntica proesa. D'entre les noies, va destacar la finor de la japonesa Momoko Kirata, la darrera incorporació. Té una línia neta i un gir segur, a banda d'una expressió ben bufona. En general, però, van lluir més els ballarins. Penso en Yevgen Uzlenkov a Esmeralda o en Kirill Radev a Coppelia. Pel que fa a Polyphonia, una coreografia que estrenaven a l'Estat, de C. Wheeldon, va quedar un pèl desangelada (a to amb la música de Ligeti), amb passatges tanmateix punyents com el duo de Sales i Ducker. Val la pena no perdre-s'ho: al Tívoli fins al 27 de novembre.