La marca del mestre

Un dia del 1966, Joseph Brodsky va rebre tres novel·les breus de l'escriptor francès Henri de Régnier. Una d'elles passava a Venècia a l'hivern. Quan l'escriptor rus va ser expulsat de la Unió Soviètica el 1972 –després d'haver passat uns mesos a camps de treball acusat de parasitisme–, va decidir viatjar a la ciutat de l'Adriàtica cada any pel gener, coincidint amb les vacances universitàries dels Estats Units. Venècia podia ser una extensió del seu Sant Petersburg natal, però es va convertir no exclusivament en un centre de peregrinació sinó en un espai per crear, una nova pàtria, antípodes de la Rússia que el va castigar, com a tants altres cervells de la seva cultura.

Fruit de moltes d'aquelles estades va ser aquest La marca de l'aigua, traduïda magistralment per Marcel Riera, flamant nou premi Carles Riba. El llibre, en un gènere intermedi entre la reflexió personal, el dietari i la novel·la a l'estil de Peter Handke. És un compendi entre la poesia i la narrativa que en la seva prosa s'estimen tant com Brodsky ho fa amb les descripcions decadents de la ciutat o les observacions àcides sobre dones que el van estimar. També dels intel·lectuals, artistes i escriptors del PCI, que de manera burgesa donaven suport a una ideologia que el poeta va patir amb tota la seva injustícia. Són despietades moltes de les observacions, des de la inicial de la dona que va a buscar a l'estació del tren, per no parlar del seu marit d'aleshores, “un arquitecte curt de gambals, d'aquella horrible secta de la postguerra que ha fet més estralls al patrimoni europeu que la Luftwaffe”.

Tenim un Brodsky intimista, que fa la dissecció dels disset anys que va visitar la ciutat amb “fidelitat” des del 1972. La lectura, molts anys després que presentés el 1993 l'edició castellana d'Edhasa, m'ha recordat la visita que va fer a Barcelona. Aquí va estar incòmode amb els periodistes, va fer un recital estrany a la Universitat de Barcelona, on alguns joves el vam idolatrar, i es va emprenyar per no haver trobat els anarquistes de George Orwell a la Rambla, on tenia l'hotel.

Feia poc que havia guanyat el Nobel i era reconegut arreu. Ell, com al llibre, buscava l'escalf dels bars sense abstenir-se gens, tot i la seva debilitat cardíaca. Ara, mentre esperem la traducció dels seus Collected poems, que Judit Díaz Barneda està preparant per a Edicions de 1984, La marca d'aigua mostra per primer cop en català un geni de la literatura del segle XX, deixeble directe d'Akhmàtova, Pasternak, Mandelxtam i Tsvetàieva, generació mutilada pels estalinistes. Els que no el coneguin, ja no tenen excusa. Continua sonant tan bé com fa gairebé vint anys, entre la reflexió i la percepció.