Enlluernadora

Marta Carrasco és d'aquelles artistes que cada vegada s'ho posen més difícil. Cada nou espectacle és un partir de zero per reinventar-se i transmetre, amb renovada força, una tipologia d'emocions profundament colpidores perquè emergeixen amb una veritat contundent, sense filtres, a boca de canó. L'empenta terral que li recorre les venes es fa visible a través d'una plàstica enlluernadora que tan aviat s'enfila a la inquietant poètica de Magritte com s'escola en una trencada paròdia de la coentor. L'actriu ballarina ha trobat la sabata del seu peu en l'estranya complicitat d'Alberto Velasco, un gegant de cent quilos amb una irresistible vena còmica i una impensable agilitat de gest i moviment. Tots dos juguen com a nens picant de mans, simulen l'estomacada, comenten irònicament una cançó “moñas”: se sacsegen com a peluixos i es besotegen com si fossin cadells. L'apoteosi de l'espectacle arriba amb el solo que Carrasco dedica al seu pare. La pell de gallina.I quan es calça una màscara de cuir negre i manipula un cap de maniquí en el qual es desdobla. El dolor vital es recobreix d'humor, i la nina trencada amb cara d'ensurt esdevé lluminosa i còmica. L'art de Carrasco és un estel amb ròssec que, lluny de ser fugaç, marca amb un traç permanent la rosa dels vents. No es perdin el millor espectacle de la cartellera.