Viladecans a Sinera
Enciclopèdia Catalana edita un llibre de bibliòfil amb tots els textos de l'escriptor que evoquen i invoquen el seu mite particular, il·lustrats per l'artista més espriuà
Espriu va avalar l'obra de l'artista a mitjan anys seixanta: “Jo aposto per vostè”, li va dir
Després de donar-hi moltes voltes, el dit indecís i tremolós de Joan-Pere Viladecans (Barcelona, 1948) va gosar tocar el timbre de la casa d'aquell venerat prohom de les lletres catalanes, tot un poeta nacional que ell havia descobert, meravellat, en una antologia vella i esgrogueïda. A mitjan anys seixanta, Espriu ja era Espriu, el mestre Espriu, però Viladecans no era res més que un marrec de 18 anys amb poques més pretensions que adobar el seu terreny artístic; àrid i rebel, però per poc temps. Tímid i vergonyós, el tendre artista es va presentar a la llar d'Espriu, als Jardinets de Gràcia, amb una carpeta sota el braç atapeïda de petites pintures inspirades en les Cançons de la roda del temps, que Raimon havia dotat d'una melodia intel·ligent i sensible que no es podia treure del cap.
Espriu, un home seriós, adust i molt educat, el va rebre i el va sotmetre a un “examen exhaustiu”, tot cercant allò que mai no es podrà explicar d'una obra d'art, la seva raó de ser, però, així i tot, va quedar satisfet de les respostes que Viladecans, nerviós i insegur, li va anar donant. Poc després, l'escriptor, força menys solitari i tancat del que s'ha dit sempre, va fer el pas de visitar l'exposició d'aquelles pintures, i l'artista va rebre una benedicció rotunda: “Jo aposto per vostè.”
Així començava una relació especial amb trobades intermitents entre Espriu i Viladecans. Una relació d'amistat marcada pel respecte i el tracte de vostè, per les converses de pintura clàssica –“el seu preferit era Dürer”–, també de la pintura de Viladecans i de l'art contemporani en general, del qual Espriu, escudat en el seu ordre i el seu rigor immaculats, desconfiava terriblement, maleït signe que ha dut, i encara du, la classe literària del país. “Calia convèncer-lo”, exclama Viladecans, ben conscient que ell ho va assolir.
No hi ha, doncs, cap artista més espriuà que Viladecans, i és natural que Enciclopèdia Catalana hagi pensat en ell per il·lustrar un llibre de bibliòfil que s'ha avançat uns mesos a la celebració del centenari del naixement d'Espriu, el 2013. Un llibre de grandiós format (31x42 centímetres) que evoca i invoca el mite de Sinera. Sebastià Bonet, professor de filologia catalana de la Universitat de Barcelona, ha reunit tots els textos que Espriu va escriure parlant directament de Sinera i de temes sinerencs, ja sigui en poesia, en prosa o en dramatúrgia. Per suposat, el llibre inclou els dos poemaris complets, Cementiri de Sinera i el Llibre de Sinera.
Pulsió volcànica
Viladecans ha fet una intervenció amb una força volcànica –“però continguda”, matisa– que exerceix de contrapunt, sense desafiar-la ni pervertir-la, a la literatura seca i descarnada d'Espriu, enemiga de metàfores i d'imatges forassenyades, incondicional a un sentit tràgic que Viladecans no ha defugit, tot i confessar que no s'hi ha sentit còmode per l'alta responsabilitat que suposava correspondre'l. Si el treball plàstic de Viladecans ha desafiat alguna cosa, és allò que Pla va advertir en els seus Homenots: “Els esforços que ha fet Espriu perquè ningú no el llegís hauran estat extraordinaris.”
Viladecans convida a llegir Espriu, un autor “cíclic, que comença i acaba en ell mateix”, potser més i tot a fer una immersió profunda i desacomplexada en la seva obra obscura i enigmàtica, que ell ha il·luminat amb 25 pintures a doble pàgina i un delicat repertori de preciositats gràfiques que si fan olor
és de sorra de la platja d'Arenys. I moltes més coses, com una col·lecció de nou rajoles creades amb el ceramista Toni Cumella, una interpretació moderna i subjectiva de les clàssiques col·leccions populars d'oficis, fruites, dites, costums i sants, que al cap i a la fi imploren aquell món que Espriu ja donava per perdut.
Enciclopèdia Catalana ha fet una doble versió del llibre: 999 exemplars configuren una edició de luxe (2.990 euros) i 50 més són d'esperit de col·leccionista (5.900 euros), amb una capsa personalitzada i signada per l'artista. Un projecte que, probablement, tindrà vida més enllà de la singular publicació, ja que, de cara al 2013, l'Any Espriu, s'està treballant per fer una exposició dels originals de Viladecans.