Comprar per llençar

Les bombetes estan dissenyades per durar mil hores quan podrien fer-ho més de cent anys i un xip limita el temps de vida útil de les impressores. Aquests són alguns dels exemples que es mostren en el documental Compar, llençar, comprar, que TV3 emet dins la franja Sense ficció (23.55 h), i que denuncia l'obsolescència programada per les empreses per incentivar el consum. “Aquesta pràctica empresarial s'ha convertit en la base de l'economia moderna, malgrat les terribles conseqüències mediambientals d'un sistema que genera tones de residus inútilment”, va indicar la realitzadora del film, Cosima Dannoritzer, durant la presentació del documental, una producció de Media 3.14 (Mediapro) i Article Z en coproducció amb Arte France, TVC i TVE, que l'emetrà el 9 de gener per La 2 a les deu de la nit. El documental també s'estrenarà pròximament a diferents canals internacionals; entre altres d'Irlanda, França, Anglaterra, Bèlgica, Suïssa, Finlàndia i Àustria. Comprar, llençar, comprar demostra que el cicle producció-consum-deixalla és cada vegada més ràpid, però no és nou.

L'obsolescència programada va néixer els anys vint quan les principals empreses de producció de bombetes van crear un cartell per limitar-ne la vida a un màxim de mil hores. Abans d'aquest acord, les bombetes duraven molt més, com demostra la bombeta que segueix encesa des de fa més de cent anys en un parc de bombers dels Estats Units. Un altre exemple revelador és el cas de les mitges de niló a prova de carreres, que van triomfar entre les dones en els anys cinquanta i després van desaparèixer misteriosament del mercat. Els exemples se succeeixen fins als nostres dies, en què els casos més clars es troben en els productes electrònics, com impressores o els Ipod. El cas dels Ipod va ser portat als tribunals per una advocada de San Francisco (Estats Units) que va denunciar que Apple havia aplicat l'obsolescència programada a les bateries, amb la intenció que els Ipod duressin poc i el consumidor es veiés obligat a comprar-ne un altre al cap d'un any.

“El documental no va en contra de cap empresa en concret perquè l'obsolescència programada és una pràctica generalitzada”, segons el productor executiu del film, Joan Úbeda, que va aclarir que “el problema es troba en la filosofia del sistema que actua d'una manera clarament insostenible obligant els enginyers a crear productes poc duradors quan podrien ser molt millors”. “No només posem el problema sobre la taula, sinó que també mostrem algunes sortides o solucions que ja s'estan debatent”, ha afegit Cosima Dannoritzer.