L'experiència surrealista de Guardiola i Lillo en el futbol mexicà

Juan Manuel Lillo va arribar als Dorados de Sinaloa el gener del 2006. Sabia que arribava a un club jove, però no s'esperava tot el que va trobar a la costa del Pacífic, a l'estat de Culiacán. En una ciutat on històricament se seguia més el beisbol, amb l'equip dels Tomateros com a punta de llança, un grup d'empresaris liderats per Eustaquio de Nicolás i Valente Aguirre, els propietaris del gegant de la construcció Homex, havien decidit obrir pas a l'esport rei. Havien comprat un club d'un altre estat l'agost del 2003 i l'havien traslladat sense demanar permís a ningú a Sinaloa, creant els Dorados, que ja el primer any havien pujat a primera. Quan hi va arribar, Lillo es va trobar un estadi construït en només dos mesos –l'Homex s'havia encarregat de fer bé la feina–, però també hi havia una greu falta d'infraestructures. Lillo va acabar aixecant el seu camp base en un parc d'atraccions aquàtic que estava tancat. Quan va convèncer Guardiola perquè amb 35 anys s'afegís a l'aventura, tots dos es van trobar entrenant-se entre tobogans rovellats, piscines buides, escultures de gust dubtós en forma de pop, i amb uns bungalous readaptats com a vestuaris.

L'aventura va començar en aquest parc d'atraccions, i va acabar malament. Tant Lillo com Guardiola sabien que pel sistema del futbol mexicà, l'objectiu del club era evitar el descens, que funciona amb sistema de percentatges de punts dels últims anys. Els Dorados no tenien una bona mitjana, fet que afegia pressió al basc i el català. Malgrat tot, els Dorados van firmar una bona actuació i van acabar el maig del 2006 el torneig Clausura amb 22 punts, fet que els classificava per als play-off pel títol. A Mèxic, però, les coses rutllen diferent, i els Dorados van baixar a segona per un sol punt de diferència, ja que la mitjana amb les altres temporades era dolenta. Lillo i Guardiola havien fet bé la feina, però marxaven frustrats amb una lliga en què massa coses fan olor de socarrim.

Lillo en el seu moment va arribar a presentar la dimissió el març del 2006 quan va començar a ensumar-se que, fes el que fes, acabaria baixant. El rival en la lluita per no baixar dels Dorados era el San Luis, un club propietat de l'empresa Televisa. Fins aquí, tot semblaria normal, però a Mèxic es permet que un grup com Televisa sigui propietari de tres clubs diferents (Club Amèrica, Necaxa i San Luis), de l'estadi on juga la selecció (l'Azteca) i dels drets de televisió de la lliga. Lillo renunciava per protestar per la corrupció del futbol mexicà –va acabar retractant-se acabant la temporada–, ja que, segons ell, el San Luis havia guanyat amb certa facilitat els altres clubs propietat de Televisa en la seva lluita pel descens. Lillo va rebre el suport del president del club, Juan Antonio García, que va dir que «sigui quina sigui l'empresa, no s'hauria de permetre a algú controlar tres clubs, ja que desvirtua la competició». Lillo, però, també va rebre atacs ben durs, com el del tècnic del Club Amèrica, que va dir: «Com és possible que algú de fora ens digui això? Vam ser i continuem sent conquerits, a Mèxic. Hauria d'agafar les seves coses i anar-se'n si no li agrada el nostre futbol. Que se'n vagi, no aporta res!»

Quatre mesos a Sinaloa.

De fet, Lillo, i Guardiola, van marxar un cop els Dorados van baixar en l'última jornada, després d'una sospitosa victòria del San Luis contra l'Atlas per 2 a 1. Sospitosa, perquè els gols van arribar en els minuts 89 i 93. Guardiola i Lillo havien passat quatre mesos en una ciutat coneguda pels crims relacionats amb els càrtels de la droga, ja que Sinaloa és on han nascut alguns dels narcotraficants més famosos de Mèxic. El català vivia en un hotel i Lillo va llogar una casa. Tots dos, però, es movien amb un xòfer privat per evitar la violència, que sol deixar a final d'any uns 8.000 morts.

Amb 35 anys, Guardiola havia treballat, per fi, a les ordres de Lillo en un escenari inversemblant, però havia estat una experiència complicada. L'actual tècnic del Barça estava estudiant per treure's el títol d'entrenador quan va deixar-se seduir fàcilment per Lillo. Va arribar a Sinaloa rebent crítiques d'una premsa que es pensava que venia a guanyar diners, però va marxar amb el sobrenom d'El Gladiador perquè es matxucava en els entrenaments un cop i un altre. El seu millor partit va ser en el triomf al camp dels Jaguares de Chiapas, quan va acabar el partit marejat pels 42 graus de temperatura de Tuxtla Gutiérrez. Aquell dia, va fer dues assistències de gol i un gol de falta directa –afortunat, era una centrada–. Una actuació que en el fons, no va servir per evitar el descens. Un cop els Dorados van baixar, Guardiola va tornar a Europa per acabar el curs d'entrenador i va posar punt final a la seva carrera com a futbolista.


Els Dorados havien d'entrenar-se en un parc d'atraccions, entre tobogans, piscines i bungalous

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.