Dos candidats, dues maneres de fer

Quan parla de la néta se li il·luminen els ulls. No ho diu, però s'intueix que la seva vida és diferent des que, ara fa setze mesos, es va convertir en àvia. Costa imaginar-se Anna Maria Geli (Girona, 1950), la dona que porta quatre anys al capdavant de la UdG i que es prepara per allargar el mandat quatre anys més, jugant i cantant amb la nena els caps de setmana. Qui la conegui bé, en canvi, et dirà que és el més natural del món: la rectora és una dona de família en el sentit més clàssic del terme, una persona d'aquelles que no entén el lleure si no és de manera compartida amb la gent més pròxima. Casada i amb dos fills, s'ho passa bé en aquest cercle íntim, de confiança. Com que la llista de parents és molt llarga, sobretot per la banda del seu marit, es pot dir que cada cap de setmana té una trobada familiar. Això, que per a molts seria una càrrega, per a ella és un escenari natural en el qual s'hi sent còmode. Fins i tot és la família –la passió de la seva família– l'única explicació que hi ha a la seva presència a les pistes de bàsquet. «De practicar esport, res de res, però d'empassar-me partits de bàsquet, tants com vulguis!»

No anava desencaminada Irene Rigau quan l'aleshores consellera de Benestar i Família la va convèncer que portés la secretaria general de la Família de l'últim govern de Jordi Pujol. Va ser una experiència de 14 mesos que ara no repetiria perquè, segons assegura, no va entendre el món de la política. «En canvi –matisa– em va servir de molt per comprovar que hi ha molta gent que ho passa malament i que sóc molt afortunada de fer una feina que m'agrada, en un ambient agradable i que et permet donar un servei a la societat». Docent per vocació, se sent a gust a les aules. «Sóc professora per aprendre; la meva feina et permet el contacte amb la gent jove. La veritat és que no canviaria la meva vida».

Amb el permís de la néta, per esbargir-se procura llegir una bona novel·la, preferentment d'Isabel Allende. Va descobrir l'escriptora xilena gràcies a Paula, una obra intimista que la va captivar dècades enrere. Des d'aleshores procura que no se li escapi cap obra nova de l'autora de La casa de los espíritus. També se submergeix a vegades en els best sellers.

Com tota la gent de la seva generació, es va formar en la cultura de paper i s'ha hagut d'adaptar de pressa a les noves tecnologies. I les aprofita, és clar, però no pas més del necessari. L'ordinador l'ha d'usar molt, per força –«ara mateix estic dirigint unes tesis d'unes estudiants argentines, i no ho podria fer si no existís internet»– i, si coincidiu amb ella al TGV –en els seus freqüents viatges a Madrid prefereix el tren perquè hi va «com una reina»–, possiblement veureu que treballa amb el portàtil. Però no corre el perill de quedar-hi enganxada. «D'internet m'interessa tot el que m'ajuda en la feina; les xarxes socials no les trobo necessàries», hi afegeix per deixar-ho clar.

Geli és d'aquella gent que fa durar les coses. El cotxe n'és una mostra. Mentre dinem al Ginjoler del parc científic ens explica que no ha tingut més remei que canviar el seu petit Honda vermell de tota la vida –o quasi: l'hi ha durat 17 anys, gairebé l'edat de la UdG– per un Toyota Prius que té de prova. No s'acaba de decidir: automàtic, híbrid –«això està bé»–, botons que toca amb precaució, una càmera per veure el panorama posterior quan fas marxa enrere... A aquest cronista li fa l'efecte que conductora i vehicle no encaixen del tot. I no obstant això, Geli s'hi adaptarà perquè d'emmotllar-se a les circumstàncies que es van presentant n'ha fet una filosofia de vida: «Si una cosa tinc clara és que has de ser flexible, si no, no te'n surts».

Afirma que és tímid, però ningú no ho diria perquè no para de parlar. Si no ho fa amb tu, xerra amb vés a saber qui pel mòbil. O li envia un missatge. Potser és així com la venç, la timidesa. Amb Manel Poch quedem per berenar a la Vienesa, a prop de l'Ajuntament de Girona. Xuixos, pastissos, croissants, xocolates... un petit paradís de sucre per a aquest llaminer de mena. Si mai el voleu fer feliç, porteu-lo a un lloc d'aquests. O, si no, obsequieu-lo amb un assaig de Gilles Lipovetsky (La era del vacío) o Zygmunt Bauman (La realidad líquida); una pel·lícula de Hitchcock o una que hi surti la Marilyn Monroe. Les preferències no han de seguir forçosament aquest ordre. De Hitchcock i la Monroe, n'ha estat fan sempre, i en la qüestió de la lectura ha anat evolucionant –segons diu– des de la ficció fins a textos que l'ajudin a entendre «la realitat que m'envolta».

«D'adolescent vaig ser un lector empedreït i associo els meus anys a Darnius –el meu pare treballava en la construcció del pantà de Boadella– amb la lectura de L'illa del tresor i les aventures d'Enid Blyton. No parava d'entrar i sortir de la biblioteca de Figueres». El ritme de lectura d'aquest home –nascut a Barcelona el 1957, casat, amb un fill i una filla– ha anat baixant. Coses de la feina. També li ha minvat la passió pel futbol. No li fa res reconèixer que havia estat dels que es reuneixen a Canaletes quan el Barça conquereix algun títol i que, ara, és dels que es miren el futbol des del desencís de qui hi ha descobert massa mercantilisme. «Ep, em continua agradant com a espectacle, i un partit d'aquest Barça de Guardiola és un gran espectacle.» Fins fa uns pocs anys, amb companys de la Facultat de Ciències encara jugava un partit de futbol a la setmana. «Ara ja no: ja se sap, l'edat, la feina...»

El faig un tastaolletes, un encuriosit per naturalesa. M'imagino els seus viatges –«escapades pel país o vols de baix cost de cap de setmana fins a alguna ciutat europea»– organitzats com si fossin una mena d'exercici per aprendre coses, una mica d'aquí, una mica d'allà; per apuntar-se detalls en una llibreta amb aquella traça dels esquerrans que tant ens estranya als que no ho som. Amb els fills grans, diu que està prenent consciència de ser un 50 plus, un terme de màrqueting que designa les dones i els homes que voregen els 50 anys, ja no estan encadenats als fills, encara no tenen néts, gaudeixen de bona salut i una economia confortable i redescobreixen una certa llibertat que recorda l'estat de solter o de casat però sense fills. «De cop i volta et trobes que un dissabte ja no has de portar el nen o la nena al partit o a casa d'uns companys; que obres la nevera i no l'han saquejada», explica rient. Manel Poch està travessant aquesta fase i s'hi sent a gust.

Té la família a Cerdanyola del Vallès, mentre ell passa els dies feiners a Girona. Al principi d'estar a la UdG –d'on va venir procedent de l'Autònoma–, pujava i baixava cada dia, però va arribar un moment que això es va fer insostenible. Des d'aleshores té un pis a Girona. Difícilment veureu que es desplaça en autobús per la ciutat, tot i reconèixer que és el que s'hauria de fer. Mira de compensar aquest defecte seguint la recomanació de l'ecòleg Ramon Folch: tenir un cotxe cada cop menys potent, a fi de reduir el consum i la contaminació. Ara condueix un Renault Mégane de no gaire cavalls, que més d'un cop ha compartit amb la família. Hi té unes quantes ratllades laterals, que atribueix a la filla, de quan s'acabava de treure el carnet. Abans havia tingut un Saab. Li agrada conduir, però ho diu sense prou convicció.

Acabem la conversa perquè el candidat té l'agenda atapeïda, no pas perquè s'hagi cansat de parlar. El cronista té la sensació que s'hi podia estar hores, anant d'un tema a l'altre, fins que ens fessin fora de la pastisseria.