“La meva filla coneixerà la dona que la va gestar. I tant”

Ja sé que sembla estrany, però adoptar és molt més difícil del que sembla. No hi ha tants infants adoptables. Els volem de 0 a 3 anys, sense problemes físics, sense, d'entrada, problemes psíquics evidents i d'aquests n'hi ha pocs. És més fàcil si vols adoptar germans, nens més grans, nens amb problemes... Però aquests no els volem.

Teníem oberts expedients per adoptar a la Xina i a Colòmbia. Però fins i tot la psicòloga de l'Institut Català d'Adopció ens va desanimar.

Ens va dir que tardaríem moltíssim, de set a nou anys i això si no tancaven aquests països, com ha acabat passant amb la Xina. Jo tenia 35 anys i quan vam descobrir, a través d'una notícia, que l'Estat ja permetia registrar com a fill un infant nascut a l'estranger d'una mare de lloguer se'ns va obrir la porta que necessitàvem.

No, però hem acabat sabent de set famílies catalanes. Alguna parella fins i tot ha tingut més d'un fill amb aquest sistema. És gent normal, ni famosa ni rica. Això sí, amb més diners que nosaltres.

El procés ens va costar 120.000 euros que, efectivament, pagarem mitja vida. Però hi ha gent que es compra un pis i encara deu més diners. Nosaltres ara tenim una filla.

La Irene. És una noia preciosa, de molt bon caràcter, que ja tenia un fill. Ens ha ajudat molt.

Des del primer a l'últim moment va fer el que va poder. Com que nosaltres no teníem diners per anar als Estats Units fins que naixés la criatura, ella ens trucava cada cop que li feien una ecografia, ens gravava el soroll del cor amb el mòbil... I no tenia perquè fer-ho. Després quan va néixer l'Estel, ens va ajudar en tot.

Hauríem pogut fer-ho, però encara ens costava més diners i vam dir que el que fos ens estaria bé.

No, perquè per contracte això és impossible. Hi ha una sentència de les corts de Califòrnia que estipula que des del moment que la mare de lloguer es queda embarassada la mare natural és la qui l'ha contractat. Així que va néixer l'Estel, a l'hospital mateix ens van posar, al meu marit i a mi, com a pares naturals de la nena. A més, ella genèticament no té cap vincle amb la criatura, perquè tant l'ovul com els espermatozous en el nostre cas van ser de donants.

En el cas dels espermatozous, són d'un donant desconegut. En el cas de l'òvul, la donant va ser una noia que es diu Suzanne i ens la va recomanar la mateixa Irene. Quan vaig veure a la seva foto que tenia alguna semblança a mi, vaig dir que sí.

Ella diu que ho fa per ajudar i, de fet, ara sabem que torna a estar esperant un fill per a una altra parella. Per ser mare de lloguer vigilen que la candidata no sigui una persona que només faci això per diners, que ja tingui fills, que no sigui emocionalment desequilibrada... I sempre tenen un psicòleg al costat.

L'agència, després de parlar amb nosaltres, havia fet una tria, però nosaltres érem els qui teníem la darrera paraula. De la mateixa manera, ella també ens va triar a nosaltres, que també vam haver de passar unes proves psicològiques.

Per això he escrit aquest llibre, perquè mai li amagarem res. A casa, a l'Estel ja li mig diem l'americaneta i segur que coneixerà la Irene i potser fins i tot un dia vol saber de la Suzanne. La Irene justament ens ha dit que aviat vol venir a Catalunya a visitar-nos i a nosaltres, sincerament, ens ve molt de gust.