La primera vegada que la seva presència en una pantalla em va dur a recordar-la va ser a Finals d'agost, primers de setembre, el magnífic film d'Olivier Assayas sobre la crisi que ens arriba quan deixem de ser joves. Aleshores vaig pensar que Jeanne Balibar era una actriu molt estranya de la qual costava saber on acabava la naturalitat i començava l'artifici. O a la inversa. D'això fa deu anys. Poc temps després em va agradar molt a Va savoir, una comèdia teatral de Jacques Rivette en què, amb encant i lleugeresa, interpreta una actriu francesa en una companyia italiana. Està esplèndida. L'he vist en altres pel·lícules, però va ser novament en una de Rivette, la balzaquiana La duquessa de Langlois, en què em vaig sentir fascinada per una actriu que em va semblar que interpretava amb tot el cos per encarnar una dona que converteix la vida en una representació que l'aparta, precisament, de la vida.

Hi va haver un moment en què Jeanne Balibar, amb una veu greu i sensual, va començar a cantar i sovint a murmurar cançons. Té alguna cosa que em recorda Barbara, però posem-hi que s'ha decantat cap a un rock sofisticat i atmosfèric. En l'última edició dels premis Cèsar va escandalitzar mig França cantant Tu es mon porc i grunyint en presència de Harrison Ford: molts van considerar-ho una provocació vergonyosa, uns pocs, una genialitat que exemplifica que l'art molesta. He vist la performance. No sé què dir-ne, sincerament. El cas és que el seu amic Pedro Costa, grandíssim cineasta portuguès, va seguir-la i filmar-la en assajos, concerts i enregistraments. Amb el material filmat durant quatre anys, primer va muntar-ne un curt i fa cosa d'un any va completar-ne un llarg amb el mateix títol: Ne change rien, que a la vegada ho és d'una cançó de Balibar que incorpora la veu fantasmal de Godard. El resultat és un film hipnòtic en blanc i negre que s'estrena avui a Barcelona en presència de Balibar, una actriu de culte, però em temo que no gaire coneguda entre nosaltres. Ara en tenen una magnífica oportunitat.