L'esquizofrènia de «la roja»

Aquest proppassat dimarts, al capvespre, mentre era en un acte polític, un líder nacionalista feia saber al públic assistent que havien d'anar acabant ja que s'acostava l'hora en què jugava Portugal i la gent tenia ganes de veure'l i aplaudir-lo. Talment, fou una provocació, però, al fons, indicava una situació esquizofrènica que es viu a part de Catalunya, on el mundial de futbol comporta un gust agredolç i un sentiment ambivalent. És un debat obert, al qual no és aliè ni el nostre diari esportiu, El 9, que es mou en les turbulentes aigües del sí però no, comprensibles en un projecte que es defineix nacional i es troba forçat a un joc de miralls on el terme nació sembla servir per a moltes coses menys per a les que els catalans voldríem.

Som molts els que recordem les imatges en blanc i negre del No-Do, amb uns homes en calça curta escrupolosament formats mentre sonava la musiqueta de determinat himne i, algunes vegades, amb la càmera enfocant el dictador a la llotja. En deien selección española i es corejaven com furia española, i no la sentíem gens nostra, encara que hi hagués algun jugador català entre els seleccionats. El mallot d'aquella gent ens deixava indiferents, malgrat desvetllava els ànims del nacionalisme espanyol més radical, amb la veu de Matías Prats com a gran profeta. Segur, per a molts, les seleccions nacionals jugaven una altra lliga.

Els temps anaren canviant i, diuen, tot es democratitzà més o menys, fins i tot les vestimentes dels jugadors i algunes imatges de la caverna, però l'estètica dels jugadors formats en rigorosa fila i l'himne a tot drap formaven un tot invariable. Calia cercar un altre referent, un plus que trenqués la imatge d'un passat massa proper i, en aquest sentit, el nou concepte de la roja ha intentat trobar una formulació innovadora. A més, el desembarcament majoritari de la gent del Barça, fins i tot de l'estil del Barça, podia donar-hi la volta.

És difícil que Catalunya es faci seva la roja quan la selecció espanyola és una imposició que anul·la les aspiracions de tots els qui volen veure el ple desenvolupament de la selecció catalana. L'actual concepte de les seleccions fa inviable la convivència de les dues realitats, quan el dos en un és impossible i l'existència de Jekyll i Hyde només estava en la ment de Stevenson. Aleshores, no és cap joc de paraules que un president d'un club esportiu (perdó, expresident) digui allò de «jo vull que guanyi la selecció on juguin més jugadors del Barça», sense pronunciar en cap moment el nom de la bèstia. O sentir del líder nacionalista allò amb què començava l'article o, encara, escoltar com un membre de la candidatura del senyor Alexandre Rossell (perdó, de la junta) diu que li agrada pensar que Brasil o Argentina guanyaran aquest mundial.

Però, de la mateixa manera que aquell senyor del bigoti parlava català en la intimitat, hi ha molts catalans de soca-rel, i fins militants independentistes, que no es perden partit de la roja mundialista i aquest dimecres explicaven amb ulls brillants la triangulació Iniesta-Xavi-Villa que significà el victoriós gol de la roja. A més, quan eren descoberts en la debilitat, invocaven la coartada que en l'equip rival jugava Cristiano Ronaldo, màxim referent de l'enemic madridista.

La realitat és complexa i l'amor/odi dels catalans per la roja conté un munt de contradiccions difícils d'explicar. Segur, en aquest petit país res no és fàcil i tirar endavant comporta molts equilibris. A més, la qüestió nacional admet diverses graduacions, des d'un nacionalisme molt evolucionat a una solució federal, a una autonomia d'anar tirant o a un independentisme irrenunciable. En aquest mapa divers, la roja pot ser negada de portes enfora i estimada a cor obert, sobretot ara que es tracta d'una roja quasi quadribarrada i formada per jugadors que han nascut o viuen o treballen a Catalunya.

Sigui quin sigui el desafecte del Tribunal Constitucional i l'odi de l'espanyolisme més cavernícola, fins i tot encara que se'ns negui el pa i la sal i ens retallin l'Estatut, crec que mentre existeixi la lliga i la loteria de Nadal serà impossible aconseguir la plena independència que permetria, de retruc, tenir seleccions nacionals plenes; perquè seria impossible un autèntic sentiment catalanista si no tinguéssim el Real Madrid com a contrapoder o juguéssim els tradicionals dècims nadalencs. La realitat no és gens poètica.