A ull nu
Sepharad o separats
La Muriel Casals, presidenta d'Òmnium, no hi és, en aquest moment. Que no hi sigui no vol dir que no treballi per la causa. Petita però forta, a la Muriel li ha caigut a sobre tota la negociació política de si la manifestació ha d'anar encapçalada per la bandera o per eslògans. Es parla de dues capçaleres. Com hi pot haver dues capçaleres? Només se m'acut la imatge de Janus Bifront. Si situem el punt central de la manifestació al carrer d'Aragó, els de la pancarta baixen cap a la plaça de Catalunya i els de la bandera pugen cap a la plaça de Joan Carles I, la del Llapis, el Cinc d'Oros.
Truquen al timbre i és un repartidor que porta dos rotlles de tela de bandera. Adverteix a la recepcionista que li han dit que ha de cobrar al comptat. Si que són malfiats, els fabricants de banderes, i això que aquests dies fan l'agost entre les banderes catalanes de la manifestació d'avui i les espanyoles de la celebració futbolística de demà. La recepcionista paga bitllo-bitllo. La caixa és forta. Els vint mil socis que té l'entitat responen. L'últim que s'hi ha apuntat i ja ha pagat quota és Sandro Rosell, nou president del Barça. No anirà a la manifestació perquè ha de ser a Sud-àfrica animant la selecció futbolística espanyola, que si triomfa és perquè la majoria de jugadors són seus, són de l'equip català.
Deambulo per la seu d'Òmnium. Llegeixo els noms dels personatges que any rere any, han rebut el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, instituït per l'entitat. Ja ho veieu, Joan Coromines i Francesc de B. Moll: el català no pot ser preferent ni exigible. Si no ho pot ser a Catalunya, on ho ha de poder ser? L'altre dia sentia unes declaracions del cap de govern andorrà. Deia que el català està malalt, al seu país. La gent cada cop el parla menys, els andorrans es passen al castellà si els sembla que no els han d'entendre... I és preferent i exigible.
Aquí veig Salvador Espriu, un altre Premi d'Honor. Se celebra aquest any mig segle de la publicació de La pell de brau, on el poeta exhortava Sepharad, o sigui Espanya, a mirar de comprendre les raons i les parles diverses dels seus fills. Dels cinquanta anys passats trenta ho han estat en democràcia i Espanya no entén de raons ni de parles ni de ponts de diàleg. La sentència del Constitucional i el silenci dels intel·lectuals espanyols ho diuen tot. Encara subsisteix gent convençuda que és possible tornar-ho a intentar, que els ponts encara no estan destruïts o que cal refer-los. Els anomenarem sepharadistes perquè creuen en Sepharad. Després hi ha els que pensen que no hi ha res a fer i són partidaris de la pancarta. En direm separatistes perquè no hi creuen.
Els separatistes ara s'han agafat a l'“Adéu, Espanya” de Joan Maragall. “Adéu, Espanya” és el final d'un poema que s'inicia amb el poeta declarant-se fill d'Espanya. Ja es veu que ha de ser un adéu provisional perquè a una mare no se li diu mai un adéu definitiu. Maragall tenia aquestes indefinicions i dubtes. Ja era sepharadista i separatista, tot a la vegada. Una mica com el seu nét Pasqual, una mica com CiU, una mica com tanta gent. El mateix Espriu, que va veure venir el fracàs de l'Espanya que havia comprendre els seus fills es va acabar recloent a Sinera, al jardí dels cinc arbres, a la petita pàtria. La manifestació d'avui pels camins inoblidables del passeig de Gràcia, què serà? Sepharadista? Separatista? De la roja amb jugadors del Barça? Del Barça que treballa a favor d'Espanya?
Però i bé, què en diu la Muriel Casals? El dilluns no em pot dir res perquè està reunida. El dimarts també està reunida però surt a temps per dir-me que l'ambientillo augmenta. Ambientillo: a Òmnium se li perdonen castellanismes tan innocents. I la negociació política? I la pancarta? I la bandera? “Hi haurà acord, hi haurà acord”.
Els polítics que s' han passat la setmana barallant-se per si van amb bandera o amb pancarta i que primer ja s'havien barallat per confeccionar l'Estatut, que sàpiguen que a partir de la fila set o vuit d'una manifestació les capçaleres són ignorades i el que importa és la gent amb la pròpia bandera i el propi crit, com la que des de dilluns passa a proveir-se per l'Òmnium.