Fa poc vaig anar a veure Io sono l'amore, perquè me n'havien parlat com un melodrama singular, amb un cert aire viscontinià que potser m'agradaria, i perquè la protagonista és Tilda Swinton, una actriu que m'ha atret des que Derek Jarman va convertir-la en la seva musa i que, en els últims anys, ha anat fent una carrera internacional diversificada que tant fa que sigui la Bruixa Blanca a les Cròniques de Narnia com que guanyi l'Oscar per la seva interpretació d'una advocada implacable a Michael Clyton, que vagi semblant una actriu fetitxe de Jim Jarmusch o que, parlant italià i fent de russa a pesar dels seus orígens mig australians i mig escocesos visibles en el seu rostre, sigui la protagonista absoluta de Io sono l'amore.
La pel·lícula de Luca Guadagnino certament té elements melodramàtics i fins i tot fulletonescos: una dona russa que pertany –a la vegada hi és una estranya– a una família de l'alta burgesia milanesa se sent sola un cop els fills s'han fet grans i el marit la té abandonada pels negocis. Coneix un jove cuiner i, esperonada per la llibertat i fins la felicitat amb la qual la seva filla s'ha lliurat a la descoberta del lesbianisme, s'entrega a l'atracció que hi sent, fins a l'enamorament. Un accident fatal, amb el qual suposo que vol simbolitzar-se que aquesta família aparentment tan ben posada en el món està condemnada a la destrucció, precipitarà el desenllaç.
Aquest argument vol ser transcendit amb una estilització que, per moments, fa que la pel·lícula sigui atractiva, però que en altres fa que resulti irritant en la pretensió poètica. Pel que fa al viscontinisme, diria que som lluny del mestratge en la posada en escena del comte marxista de Modrone i també de la complexitat amb la qual aquest abordava la condició humana, per no dir de la intencionalitat política i la implacabilitat amb la qual observava la seva pròpia classe i l'alta burgesia. Només un exemple: Confidències, molt més demolidora en relació amb una família poderosa que col·labora amb el feixisme del seu present (el 1976, el neofeixisme terrorista emergia a Itàlia, però no menys que ara) i no només del passat.
Presència que atrapa
Tanmateix, la presència de Tilda Swinton a Io sono l'amore és hipnòtica i va mantenir-me estranyament atrapada en el film.
Una vegada la vaig veure de molt a prop. Va ser en una festa a Canes. Ella sostenia una mena de làmpades que li il·luminaven el rostre en una sessió fotogràfica. Jo hi era amb dos amics amb els quals vam coincidir que mai havíem vist una dona amb una pell que semblés tan translúcida. Estàvem embadalits. Suposo que la vam recordar com la Lena que fa de model a Caravaggio, la primera pel·lícula, de l'any 1989, que va fer amb Derek Jarman, aquest cineasta pintor que també va atrevir-se a fer present en el cinema l'homosexualitat del màrtir Sebastià (a Sebastiane, parlada en llatí) i del filòsof Wittgenstein. També la devíem recordar com la reina Elizabeth a Edward II, també de Jarman, i, sobretot en el meu cas, com l'Orlando que, adaptant Virginia Woolf, va rodar Sally Potter. Quina actriu o actor podria encarnar millor l'androgínia d'Orlando?
El cas, però, és que el que em fascina més de Tilda Swinton és allò que no he vist: la seva presència en una instal·lació a la galeria Serpentine, de la ciutat de Londres, on durant una setmana de l'any 1995 va exposar-se adormida, o simulant que dormia, dins d'una gàbia de vidre; la pel·lícula súper 8 en què Derek Jarman va filmar-la en la seva quotidianitat, els seus viatges, les seves performances; i encara una altra pel·lícula “invisible” de Jarman en què, fent-hi l'actriu d'infermera, va inspirar-se en el War requiem de Benjamin Britten utilitzant com a banda sonora el primer enregistrament de l'any 1962 (amb les veus del tenor Peter Pears, el baríton alemany Dietrich Fischer-Dieskau i la soprano russa Galina Vixnevskaia) de la gran obra del compositor anglès. M'agrada imaginar-ho.
Comentaris
Identificar-me. Si ja esteu registrats, abans d'enviar un comentari us heu d'identificar.
Registrar-me. Per opinar sobre aquesta notícia cal estar registrat.
El Grup Hermes no es responsabilitza dels comentaris fets pels usuaris ni els comparteix perquè enten que són responsabilitat exclusivament seva. Per aquest motiu tots els comentaris es veuran signats amb el nom, els cognoms i la població de llurs autors.
El Grup Hermes es reserva el dret de no publicar els comentaris que no s'ajustin a aquestes normes.
Si té problemes per fer comentaris comprovi les solucions als problemes més habituals a l'apartat corresponent a l'ajuda.