Provinent de Mallorca, on va ser organitzada per la Fundació Pilar i Joan Miró, fa dies que és visible a Girona l'exposició Miró/Portabella, que du per subtítol Poètica i transgressió. És a la Fontana d'Or, de la Fundació Caixa de Girona, on el visitant té l'oportunitat de conèixer l'abast de la relació creativa entre l'artista i el cineasta. El cas és que dels diversos documentals que, entre finals dels 60 i primers dels 70, Pere Portabella va realitzar a propòsit del treball creatiu de Joan Miró i del seu compromís estètic i polític, em continua fascinant de manera particular aquell que mostra com l'artista, amb l'ajuda dels serveis de neteja, va esborrar el mural que, a sota del de Picasso, havia pintat a les vidrieres de la seu del Col·legi d'Arquitectes de Barcelona, a la plaça de la Catedral. Va ser a la primavera de l'any 1969 i l'acció va cloure l'exposició de Miró organitzada pel Col·legi d'Arquitectes. Portabella havia rebut l'encàrrec, dels arquitectes, de rodar el procés de creació del mural, concebut com a cartell de l'exposició, però el cineasta va pensar que l'acceptaria en el cas que Miró estigués disposat a destruir aquella pròpia obra. L'artista hi va estar d'acord.

A l'exposició Miró/Portabella es recullen diversos documents, sobretot de la premsa de l'època, relatius a la polèmica suscitada pel gest de Miró. Per què destruir una obra que l'artista podia oferir a la ciutat? La finalitat de l'art no és fer-se perdurable? Tanmateix, l'acció va tenir molts defensors, que hi valoraven una manera de contradir el fetitxisme i la mercantilització de l'art i la incidència en la importància del procés de creació incloent-hi la destrucció. De fet, del caràcter efímer de l'obra en va néixer una altra obra, que és la pròpia pel·lícula: Miró, l'altre. Són conceptes i discussions d'una època passada? No ho crec. A mi em continua fent pensar el gest humil de Miró: a vegades deu ser necessari esborrar, destruir, per tornar a començar i potser en surti una creació nova.