Condemnats a ser racistes?

Uns dels criteris més elementals que s’han de seguir quan es vol tenir una perspectiva al més objectiva possible de la realitat social és observar-la en contra del que hom sospita que hi trobarà. En canvi, limitar-se a buscar allò que ens donarà la raó, concentrar-se en allò que confirma les hipòtesis inicials, és el mateix que fer-se trampes jugant al solitari. I el resultat, lògicament, és que s’acaba veient una realitat deformada; això sí, coherent amb els propis prejudicis. Fent una paràfrasi d’aquell principi que irònicament s’aplica al mal periodisme, aquí també podríem dir que hi ha observadors que procuren que la realitat no els espatlli un bon prejudici. Contrastar les pròpies hipòtesis, doncs, és un principi que ha de seguir tot bon científic i, en general, qualsevol persona que pretengui aproximar-se a la realitat d’una manera racional, bo i procurant controlar l’efecte del seus prejudicis sobre allò que observa.

Però, certament, aquest no sol ser el procediment habitual de moltes organitzacions que es dediquen a presentar enquestes, estudis i informes amb l’únic objectiu de donar-se la raó, de justificar els seus prejudicis i els seus combats i, al capdavall, de defensar els seus interessos polítics i de supervivència professional. En oficis com el meu, vinculats a la producció de coneixement, sabem fins a quin punt molt bona part de les investigacions que es fan responen als interessos de qui les paga, i que no resistirien el més mínim control de qualitat si n’haguessin de passar algun. Sempre he lamentat que les associacions de consumidors no tractin les enquestes i els estudis com si fossin brics de llet o llaunes de tonyina, i que no n’estudiïn les conseqüències que tenen en la salut pública. I això val tant per a les ciències socials com per altres àrees científiques amb aurèoles més serioses –mèdiques, químiques...– però encara més condicionades pels interessos comercials.

Ho dic, en aquest cas, per la coinciència, en dies successius, d’una enquesta sobre l’opinió dels catalans sobre la immigració publicada per un mitjà de comunicació escrit i l’informe L’estat del racisme a Catalunya del 2009 presentat per SOS Racisme. Ambdós textos, carregats de prejudicis, han donat lloc a tota una colla de comentaris catastrofistes sobre els perills de xenofòbia a Catalunya que em semblen absolutament infundats. En el primer cas, és obvi que l’anàlisi que es fa de les respostes a l’enquesta busca obsessivament la mala notícia i acomoda les dades al prejudici de l’observador. En posaré un exemple: el periodista –no sabem si ho escriu basat en l’informe de l’empresa que ha fet l’estudi o pel seu compte i risc– troba que l’enquesta demostra que “el judici clarament negatiu sobre el fenomen migratori ha arribat a índexs que no s’havien donat mai” i que és un pas més en “un camí d’enduriment de l’opinió pública” en contra dels immigrants. Però la realitat és que el mateix diari inclou un gràfic que mostra que de 2007 a 2010 allò que els catalans han considerat cada vegada més greu, i amb creixements espectaculars, ha estat la manca de feina, la crisi econòmica i la insatisfacció política. En canvi, la immigració ha passat de ser vista com a problema per només el 30% dels catalans a poc més del 20, i ha baixat en aquest període de primera a quarta posició. Fins i tot a Vic, segons aquest diari, una enquesta recent deixava la immigració com a novena preocupació dels vigatans! I, naturalment, deixo de banda l’abús que del fet que hom consideri problema la immigració, o fins i tot que la consideri dolenta en temps de crisi, se’n dedueix automàticament que això demostra actituds xenòfobes. Des del meu punt de vista, el que em sembla increïble és que, donades les circumstàncies crítiques de l’economia del país, encara hi hagi un 33,8% de catalans que segueixin pensant que la immigració és bona, dit així en termes morals. Per cert, uns catalans entre els quals hi deu haver els que contracten immigrants il·legalment i a sous baixos...

Pel que fa a l’informe de SOS Racisme, en llegir-lo es veu que només està preocupat per assenyalar tot el que pot ser indici d’allò que aquesta organització considera que és una discriminació. L’ONG oblida tot allò que pugui mostrar l’enorme i meritòria capacitat que té la societat catalana per, malgrat les dificultats, seguir considerant –amb tota justícia– que als immigrants se’ls han de reconèixer els mateixos drets laborals, educatius o sanitaris que a qualsevol altra persona, com també mostrava que era l’opinió majoritària en una enquesta recent a l’AVUI. Encara pitjor: ¿és de justícia que l’informe consideri les denúncies contra la policia com a proves de racisme abans que aquestes siguin jutjades? Els aspectes positius queden reduïts a 15 de les 183 pàgines de l’informe, no fos cas que s’espatllés el to alarmista fundacional i que l’ONG explicita en el seu nom amb aquest SOS d’alerta. Per si no quedava prou clar l’esperit de l’organització, tenim l’anàlisi de la seva portaveu, Begoña Sánchez, sobre el partit racista PxC: si entra al Parlament a les properes eleccions, va dir, “exemplificarà el fracàs dels partits amb tradició democràtica”, i si no hi entra, probablement serà perquè el racisme s’haurà “colat a dins” d’aquests partits. Fantàstic: passi el que passi, som racistes! Allò que deia: que la realitat no espatlli el prejudici que justifica la seva raó de ser!

Torno al principi. No tinc cap mena de dubte que al nostre país hi ha actituds racistes i xenòfobes que cal denunciar. I estic segur que hi ha persones a qui la incertesa davant del futur en temps de crisi les fa recelar sobre la possibilitat que l’estranger els prengui el lloc de treball i faci baixar la seva remuneració. Però tampoc no tinc cap mena de dubte que hi ha estrangers que han trobat en l’acusació de racisme un mecanisme per aconseguir un tracte de privilegi. I conec prou casos, a totes bandes, d’abús deslleial en relació amb els recursos públics que una societat sobreprotectora com la nostra posa a disposició dels ciutadans. De manera que, certament, seria interessant tenir bons informes de quin és l’estat de la qüestió, dels usos i dels abusos del racisme, i seria molt interessant poder comparar-nos amb altres societats, veïnes i més llunyanes. Però, sisplau, encarreguem-ho a organitzacions independents i creïbles. I si algú té mala consciència racial, que no ho faci pagar a tothom amb aquesta mena d’informacions més pròpies d’aquelles ridícules campanyes del Tots som racistes.