Periodistes antics i moderns

L'altre dia parlava amb un periodista bastant més jove que jo i m'explicava que a la Universitat Autònoma on fa uns quants anys havia estudiat la carrera ningú no li havia parlat mai dels grans periodistes catalans dels anys trenta, els que al país van renovar la professió i els gèneres. Em deia: “De Kapuscinski, tant com en vulguis. Kapuscinski amunt, Kapuscinski avall. Ara: de Pla, Xammar, Gaziel, Sagarra, Planes, Polo o Cabot, ni mitja paraula.” Si el jove periodista em podia parlar així és perquè s'ha espavilat pel seu compte i ha pogut esmenar el dèficit i ara és un voraç lector d'aquests autors. Fins i tot em va dir que volia centrar una tesi en algun d'ells, cosa que jo li vaig treure del cap, ara sabran vostès per què.

La Fundació Moret i Marguí, que es dedica a recollir memòries i llegats dels periodistes, ha organitzat un cicle de conferències sobre els autors que els acabo de dir i uns quants més, tots dels anys trenta. L'altre dia, dijous, m'hi vaig deixar caure. El gran Josep M. Casasús hi parlava de Josep Pla. Una conferència erudita i amena, molt ben dita i construïda. Si Casasús em va deixar satisfet, més m'hi va deixar la comprovació que entre l'auditori hi havia més
joves que grans. Estudiants de periodisme
que no perdien passada
i prenien apunts.

Els periodistes dels anys trenta han entrat finalment a les facultats del ram i són molt més coneguts que fa uns anys, els anys en què el meu amic periodista estudiava, gràcies a l'esforç de gent com Josep Maria Figueres, Manuel Llanas, Quim Torra, Enric Vila, Francesc Canosa, Jordi Finestres, Josep M. Cadena o el mateix Casasús. Per aquí no hem, doncs, de patir. Ara hem d'assegurar i treure de l'oblit les generacions posteriors, alguns membres de les quals Casasús va citar en la seva conferència: Josep M. Massip, Carles Sentís, Sempronio, Josep Manyé, Manuel Ibáñez Escofet, Nèstor Luján, Joan Fuster, Josep M. Espinàs, Baltasar Porcel, Montserrat Roig... La Isabel Martí de La Campana ha fet molt en favor de Sentís, Espinàs i Nèstor Luján. Però encara queda feina, que és la
que aconsello
al meu amic i
jove periodista que només havia estudiat
Kapuscinski.