Més Espriu

En la seva biografia de Salvador Espriu, Espriu transparent, Agustí Pons ressenya que el 1973 La pell de brau va ser representada a la Universitat Catalana d'Estiu de Prada. En dono fe –si calgués–, perquè jo hi era. Ricard Salvat, que hi feia classes, va fer pujar a Prada la Companyia Adrià Gual, que dirigia, i el seu muntatge del poemari va poder ser vist i escoltat al gimnàs del centre docent de la Catalunya del Nord.

El que Pons no explica, i jo tinc el gust de comunicar-li-ho, és que aquells dies hi va haver una altra funció de l'obra. Essent a Prada, Salvat va rebre la notícia que Ambrosi Carrión s'estava morint al poble de Cornellà de Conflent, molt a prop d'on ens trobàvem. Avui ningú no es recorda d'Ambrosi Carrion –i val a dir que en aquell moment tampoc–, però Salvat tenia moltes notícies d'aquell escriptor exiliat a França que des de principis de segle i fins als anys trenta havia estrenat a Catalunya moltes obres teatrals, que el 1912 havia fundat El teatre català i que des de l'any següent havia estat professor de l'Escola Catalana d'Art Dramàtic de Barcelona, precedent llunyà de la Companyia Adrià Gual.

Salvat, tot decidit, es va desplaçar a Cornellà amb la companyia, i jo, sense formar-ne part, vaig seguir la comitiva. Vam trucar a la porta del domicili d'Ambrosi Carrion, ens va obrir la seva dona, molt més jove que ell, i vam ser introduïts en una habitació petita com una capsa de mistos on el dramaturg jeia al llit sense possibilitat de moure's ni de dir res. Com que jo feia més nosa que servei em vaig situar al balcó i davant la vista esplèndida del Canigó vaig sentir a la meva esquena com els actors recitaven La pell de brau. Salvat tenia fama d'adust però era molt generós i un senyor.

Vaig sortir convençut que el moribund no havia pogut ser permeable a la recitació, però uns anys més tard, havent escrit aquesta història a El Punt, la seva vídua em va enviar una carta ponderant com "havíem" fet feliç el seu marit aquell dia. Ambrosi Carrion, nascut a Barcelona el 1888, va morir a Cornellà unes setmanes després de la nostra visita.

Com que Espriu havia d'haver-ne estat al cas, mig en broma li dic a l'Agustí Pons que pot introduir el fet a la segona edició d'Espriu transparent. "Tant de bo hi hagués una segona edició." Hi serà, Agustí, hi serà.