Un convergent de president i un socialista de vicepresident executiu. El tàndem Trias-Balmón posa de manifest un escenari ben diferent del de l'any 1987, quan la Generalitat que governava Jordi Pujol va decidir suprimir la Corporació Metropolitana de Barcelona, un organisme creat el 1974 per regir l'Entitat Municipal Metropolitana, que es va dotar de mecanismes urbanístics tan potents com el pla general metropolità, encara vigent avui. La Corporació, amb una àmplia majoria socialista, va provocar les suspicàcies de CiU i també les del PSUC, que llavors tenia una implantació a l'àrea metropolitana més forta que la dels seus hereus, els actuals ecosocialistes. CiU temia que la Corporació Metropolitana actués com un contrapoder dels convergents, mentre que el PSUC alertava de la possibilitat d'un doble govern que plantegés greus problemes institucionals. Finalment, la Generalitat va decidir suprimir, el 1987, la Corporació Metropolitana, una decisió ratificada pel Tribunal Constitucional.

Es desarticulava doncs l'organisme tot i les queixes dels socialistes, encapçalats per Pasqual Maragall, llavors alcalde de Barcelona, que va assegurar que es volia privar la ciutat de la relació amb els municipis veïns. Maragall es va plantejar, fins i tot, demanar al president de l'Estat i al Defensor del Poble que presentessin recursos per declarar inconstitucional la llei que va comportar la dissolució de la Corporació. Finalment hi va renunciar, i es va desbloquejar el traspàs d'algunes de les competències de l'extint organisme, un traspàs que va gestionar una comissió formada per la Generalitat i els municipis. Es van crear dos organismes que gestionaven part dels serveis: l'Entitat Metropolitana del Transport i l'Entitat del Medi Ambient. A més, es va constituir la Mancomunitat de Municipis de l'Àrea Metropolitana, que agrupava diversos municipis de la conurbació. Es perdia en canvi la possibilitat de gestionar l'urbanisme d'una zona on els límits territorials queden tan difuminats que en ocasions una vorera pertany a un municipi i la del davant, a un altre. I s'ha donat la paradoxa que la subcomissió d'Urbanisme de Barcelona, sota la tutela de la Generalitat, analitza d'igual manera el planejament urbanístic de l'Hospitalet que el d'un poble de muntanya de la Catalunya central, sense tenir en compte la visió de conjunt que necessiten municipis tan interrelacionats.

La recentment constituïda AMB disposa doncs d'unes competències en urbanisme que li permeten ordenar el seu territori mitjançant el pla director urbanístic metropolità i el pla d'ordenació urbanística metropolità. Com va recordar ahir Trias, no som al 1987, quan Barcelona era el centre de la metròpoli i ciutats com l'Hospitalet i Cornellà, el magatzem del que no volia la gran ciutat. La perifèria s'ha dignificat i vol un paper similar al de la gran ciutat a l'hora de planificar el territori metropolità. Però no tan sols en l'àmbit urbanístic, sinó també pel que fa a la potenciació econòmica de l'àrea, prioritària per al nou govern. I en aquest sentit, fa temps que l'Hospitalet recorda nous pols econòmics del seu territori com la Fira i la plaça Europa, que Castelldefels es reivindica com a potència turística i que Gavà, Viladecans i el Prat i també Castelldefels reclamen el seu paper en la gestió d'infraestructures cabdals com l'aeroport.