Es pot entendre que els que som de zones més càlides d'Europa estiguem un pèl aclaparats per les condicions meteorològiques actuals, però que els mateixos britànics hagin categoritzat aquesta situació com a excepcional és el que realment és rellevant i noticiable. I és que fa molt fred. Molt.

Hom es pot pensar que un país que no està preparat per a la calor –els que hagin anat en metro per Londres un dia d'estiu ja m'entenen– ho hauria d'estar almenys per al fred. Però tampoc. S'ha de dir, però, que tenen una bona excusa: en termes estadístics, és la pitjor onada de fred en trenta anys i, per exemple, la població escocesa d'Allt na h-Eirbhe té l'honor d'haver batut el rècord de temperatura més baixa del Regne Unit de les darreres cinc dècades: 22,3 graus sota zero.

Si mirem un mapa d'Europa, veurem que Londres està a la mateixa altura que Berlín i Varsòvia. Si ens fixem en Glasgow, ens adonarem que en línia recta hi trobem Moscou. Tot i que en les ciutats britàniques esmentades hi fa un temps fredot, també és cert que no arriba al límit de les ciutats centreeuropees, per no esmentar la capital russa, és clar. L'explicació d'aquest fet radica en els vents càlids del sud-oest que s'originen al golf de Mèxic i que durant els darrers 30 anys han anat arribant ininterrompudament a les costes britàniques i que n'han temperat, consegüentment, el clima. Per alguna raó que s'està investigant, aquests corrents han quedat bloquejats durant les tres últimes setmanes, i això ha donat via lliure al vent àrtic perquè entri pel nord, i als aires gèlids de l'Europa continental, perquè ho facin pel nord-est. Si a això hi afegim que el Regne Unit està situat en una de les zones del planeta amb més probabilitat de precipitacions, el risc de nevades intenses és molt alt. I tal dit, tal fet. I és que la neu –i sobretot el glaç– és el que realment ha trasbalsat aquest país. Si ens fixem només en un tema tan delicat al Regne Unit com és tot l'aparell de comunicació i transports, la situació ha estat caòtica: aeroports que operen a menys de la meitat del rendiment habitual, centenars de vols cancel·lats, trens amb canvis de recorregut i retards, autopistes tallades... Pel que fa a l'efecte en la vida quotidiana, és si fa no fa el mateix: escoles tancades, gent que no pot anar a treballar, actes esportius suspesos... Amb aquest panorama, no és estrany que hagin sorgit les primeres crítiques a l'equip de Gordon Brown per com es gestiona aquest estat d'emergència. Les queixes radiquen en la poca previsió que ha tingut el govern laboralista, tot i que el temporal ja feia unes setmanes que s'anunciava. Concretament, la polèmica s'ha generat perquè no hi ha prou sal per satisfer la demanda. «Haurem de prendre decisions difícils per determinar en quines rutes s'escamparà sal i en quines no», va avançar dijous Hilary Benn, ministre de Medi Ambient. La veritat és que les dues empreses proveïdores d'aquest producte a la Gran Bretanya, Salt Union i Cleveland Potash, fan torns de 24 hores a causa de la filera de camions que hi ha fora de les factories esperant a distribuir la sal arreu de l'estat.

Doncs així estem. I el pitjor és que no s'ha acabat. Mentre escric aquestes línies, miro per la finestra i un cop de vent s'emporta els flocs de neu d'un cantó a l'altre del carrer. La gent, disfressada d'esquiador, travessa el carrer més ràpidament que mai, i la majoria dels cotxes porten un tou de neu al sostre. Ah! I l'amic que em venia a visitar a Londres aquest cap de setmana, al final s'ha quedat a Barcelona. Volava amb Easyjet... però aquest és un altre tema, oi?