Quan quedem colgats de neu alcem el cap i busquem l'Estat. Reclamem un policia que ordeni el caos, una màquina llevaneu que ens obri camí cap a casa i la brigada municipal que estengui una catifa de sal. Quan es van privatitzar les elèctriques ens van dir que les empreses públiques són feixugues i burocratitzades i que, en canvi, cedint el negoci a les privades i excitant la nostra glàndula d'espècie comerciant, s'incrementaria l'eficiència. Aquests dies, però, hem maleït a les fosques que Endesa s'hagi dedicat a fer les amèriques i no a invertir en les instal·lacions de les nostres comarques.

Fa unes setmanes, a Salt, des de tot l'arc ideològic s'invocava l'Estat en les seves diverses cares i es defensava la regulació i el constrenyiment de les tendències d'un mercat que, sense brides, estimula les desigualtats i desordena la vida socialment i urbanísticament. Vam sentir un regidor conservador com reclamava amb vehemència que el verb de l'administració es fes carn i que organitzés la distribució de les onades migratòries de forma proporcional per evitar que a determinats indrets la selva creixi indòmita. De fet, això que anomenem tendències naturals no deuen ser sinó el resultat d'un determinat estat de les coses, dels artificis i les forces que s'hi han imposat. No és gens estrany, doncs, que en qualsevol àmbit, les víctimes reclamin la protecció de l'administració i els beneficiaris la no ingerència. Quan es parla una llengua minoritària el necessitem per salvar els mots; quan s'ha nascut amb una herència magre o s'ha disposat de menys oportunitats, o es té menys coratge o menys sort per esdevenir ric i pròsper, se l'invoca per fer-se un lloc al món. Però també quan es disposa de propietats però no de la força. Uns demanen beques, discriminacions positives, segones i terceres oportunitats o un aixopluc elemental per mantenir la dignitat; els altres, policia, exèrcit, tanques i patrullers a la costa. L'Estat, d'una o altra manera, sempre es reclama, per intervenir en l'economia o per fer-ho en la seguretat quan les seves tendències no ens són favorables. Aquests dies hem vist com a cada població els alcaldes lideraven les reivindicacions i gestionaven com podien les calamitats municipals. El nostre és, certament, un país petit però la nevada, bloquejant les carreteres, interrompent les comunicacions i el flux elèctric, va incrementar les distàncies. I si algú en dubta, que ho pregunti als que van abandonar els vehicles i van tornar a casa caminant sota les fuetades del temporal. És per aquesta raó que els governs locals, que a aquesta banda del món són administracions amb molt pocs recursos, es van convertir durant unes hores en l'únic govern real. De fet, sota qualsevol meteorologia, els alcaldes tenen l'elector molt a prop i segurament per això el liberalisme no existeix a la política local. No hi ha cap formació que defensi la supressió dels impostos, la inhibició governamental i que confiï en la nostra naturalesa emprenedora i en les prodigioses energies del mercat per conduir-nos a la felicitat.

Des de la política municipal, ara tan elogiada, tothom sembla escandinau, socialdemòcrata i keynesià. En un o altre sentit tothom demana que amb els recursos col·lectius l'Estat reguli, ordeni i estengui la seva capa protectora, i preguntar-nos per quina raó a mesura que es pugen graons administratius augmenten els partidaris del liberalisme, no deu ser cap pregunta estúpida. I tampoc ho és entendre que ens cal un cel protector per als que sempre viuen sota la tempesta.