Un modest cartell a la façana testifica quants dies fa que un grup de treballadors de l'Institut Municipal de Parcs i Jardins de Barcelona romanen tancats nit i dia a la seu de l'organisme, situada al carrer de Tarragona. Ahir ja eren cinc jornades i avui ja aniran per la sisena. I així continuaran fins a nova ordre. Amb el suport de tots els sindicats amb representació al comitè d'empresa, pensen continuar fins que no se solucioni l'enèsim conflicte laboral que els enfronta amb la direcció de l'ens. Amb un operatiu logístic de campanya perfectament estructurat, estan disposats a resistir el que calgui.

L'origen del litigi rau, segons els sindicats, en un incompliment del capítol del conveni col·lectiu que regula les jubilacions parcials a què es poden acollir els treballadors de 60 a 65 anys, i que els permet que la seva jornada laboral es redueixi a 33 hores l'any. Segons el comitè, però, a una desena d'operaris que han demanat acollir-se a aquest dret se'ls ha negat, cosa que de retruc també impedeix contractar l'interí que automàticament passaria a cobrir la plaça. “Tot això es fa amb la idea de privatitzar el servei de Parcs i Jardins, i per això primer cal anar buidant la plantilla, que és el que estan fent”, assevera José Ruiz, president del comitè d'empresa. Ell és un dels que romanen tancats. Entre setmana n'hi havia una quinzena, però dissabte en van ser més de vint. Assegura, però, que cap d'ells no ha perdut ni un sol dia de feina per dur a terme la protesta –“això no és una vaga” recalca Ruiz–, sinó que han aprofitat festius o hores sindicals que tenien pendents. Reconeixen sense embuts que l'Institut no ha posat cap mena de limitació per dur a terme la protesta, i això els permet poder dormir en diferents departaments de l'ens. La resta de companys de la plantilla són els que s'encarreguen de portar-los menjar i donar publicitat als comunicats o actes que organitzen de manera periòdica per fer visible la tancada. Ahir al migdia, per exemple, van celebrar un esmorzar popular a la porta de l'Institut amb vi i pernil del bo, que va ser tot un èxit. Ara bé, el fet que hagin optat per aquesta tàctica de reclusió no implica, en absolut, que visquin aïllats de l'actualitat diària. Així, i entre les moltes pancartes reivindicatives que han penjat, també hi ha banderes sahrauís. La lluita no té fronteres.