Barcelona no pot comptar amb l'aigua del riu Segre com a solució contínua i estable per als problemes d'abastament de l'àrea metropolitana en cas de sequera. Aquesta és la principal conclusió d'un estudi elaborat pel departament de medi ambient i ciències del sòl de la Universitat de Lleida (UdL) per encàrrec de la Diputació. L'estudi conclou que el Segre i els seus afluents situats en territori d'administració catalana (Noguera Pallaresa i Noguera Ribagorçana, mentre que s'exclou de l'estudi el riu Cinca) tenen problemes per cobrir la demanda d'aigua de les terres de Ponent quan s'encadenen dos anys seguits de sequera.

Però, a més, el sistema del Segre està a punt d'entrar en una situació de dèficit crònic per l'entrada en funcionament del canal Segarra-Garrigues i altres nous regadius, que incrementaran la demanda d'aigua en més de 400 hectòmetres cúbics a l'any. Així, els pròxims anys el Segre i els seus afluents només podran garantir la demanda total de Lleida un any de cada cinc, i en general només es podrà satisfer la demanda en un 47%. Dels 10.292 hm³ que de mitjana entren cada any de forma natural a la conca del riu Segre, arriben ara al final del riu Segre, a Seròs, 1.486 hm³. D'aquí a 15 anys, amb les concessions de regadius ja en marxa i un augment sensible del consum urbà i industrial, hi arribaran de mitjana 188 hm³, cosa que situaria el Segre per sota del cabal mínim ecològic.

Els autors no han entrat a valorar els motius d'aquesta situació futura, ja que aquestes noves concessions d'aigua per a regadius “han estat concedies per la Confederació Hidrogràfica de l'Ebre (CHE) en funció dels seus propis càlculs”.

Per això, l'estudi conclou que “d'entrada, al Segre no sobra aigua per fer una interconnexió estable cap al sistema Ter-Llobregat”, com va plantejar el govern de la Generalitat durant la crisi de la sequera del 2008. Segons l'estudi, el transvasament només es podria fer sense posar en risc el sistema del Segre en anys plujosos.