“Cal més diner privat perquè Ryanair es quedi”

Espanya no ha prioritzat la inversió a Catalunya ni el corredor mediterrani. És impensable que no hagués estat declarat corredor prioritari el 2003, però ara Europa ho ha vist molt clar. La confiança la tenim dipositada sobretot en Europa, que fixa terminis per executar les obres en el seu reglament. Hi ha obres que han d'estar abans del 2020 i Europa condiciona els seus recursos a la realització d'aquestes obres i a l'aportació per part de l'Estat de la resta de diners. I això no vol dir que l'Estat els hagi de desemborsar dels seus pressupostos. Es pot fer mitjançant una col·laboració pública i privada. A més, Europa concentra els recursos en alguns dels corredors reduint-ne considerablement el nombre. Tot això juga al nostre favor. Jo sóc optimista perquè la lògica és favorable a la realització d'aquest corredor i l'aliança de Catalunya, el País Valencià i Múrcia és sòlida per interès comú.

Si s'ha de fer per trams, n'hi ha un que l'Estat s'ha compromès que sigui el més urgent i és la prova del nou: Vandellòs. El tram de Tarragona a Castelló és clau. El govern es va comprometre a començar-lo. Ens diuen que l'han començat i a nosaltres no ens consta que hi hagi obres apreciables. Suprimir aquest tram de via única és la prioritat.

Podria ser-ho.

Podria fer-ho perfectament. A Catalunya els acords que tanquem amb empreses per portar-los el ferrocarril i connectar-les amb els ports es fan a través d'una col·laboració publicoprivada. Hi ha l'interès de la Generalitat d'estendre la xarxa ferroviària d'FGC i ajudar a descongestionar la xarxa viària i emetre menys CO2 a l'atmosfera, i hi ha l'interès de les empreses d'utilitzar un sistema de transport barat, net i eficaç com el ferrocarril. Ho vam fer al seu moment amb Seat. Ara hem signat un conveni amb Iberpotash al Bages i hi ha altres grans empreses amb les quals estem treballant per arribar a acords.

Estem parlant d'una obra de més de 6.000 milions d'euros que obeeix a una època, a la darrera legislatura, quan es presentaven grans projectes i grans plans d'infraestructures sense cap mena d'inversió pressupostària compromesa i, a més, ja se sabia que es tractava d'obres que, de moment, quedarien com a magnífics dibuixos en les parets d'algun despatx, però que no tenien cap possibilitat de tirar-se endavant perquè l'estat de les finances públiques era deplorable. En aquest moment, aquesta obra no està entre les nostres prioritats. Tota la política d'inversió de la Generalitat en el futur està supeditada a un nou sistema de finançament.

Sincerament, el nostre govern no ha entrat a considerar el projecte. Tenim tantes actuacions prioritàries i tantes revisions de plans d'infraestructures a fer que aquí encara no hi hem arribat. El projecte és allà i té les reserves de sòl fetes.

No hi ha res a negociar. Han de complir. L'Estat ja havia d'haver fet el canvi legislatiu el 2010 i no l'ha fet. El contracte programa que estem negociant amb Renfe no el podem signar si no és sobre la base de la llibertat de tria de l'operador. El que no pot ser és que no puguem ni pensar en un canvi de companyia perquè l'Estat incompleix el seu compromís. Pel que fa a les competències –perquè crec que això que tenim no es pot qualificar de competències–, no tenim la capacitat d'invertir, ni de manar sobre el personal ni de triar la companyia. Passi el que passi el 20 de novembre, haurem de plantejar al nou govern el traspàs complet de rodalies i regionals.

Ara per ara mantenim el compromís d'inaugurar a principi del 2014 el doble tram de Zona Franca i aeroport, i no tenim cap altre anunci a fer amb relació al tram central perquè no tenim el finançament garantit.

Ja ho veurem. Ara per ara ho veig complicat, però no ho negaré taxativament.

Les obres de carreteres s'executen totes amb pagaments diferits i garantits i les tirem endavant. El 2 de desembre inaugurem l'eix diagonal, el 2013 haurem acabat el desdoblament de l'eix transversal i l'altre dia vam visitar l'Olost-Olván. Totes van endavant. El problema serà per pagar-les, però les carreteres estaran fetes. No és el cas de l'L9, que no tenia finançament garantit i es tirava endavant pel model de “qui dia passa any empeny”.

Nosaltres estem treballant amb companyies perquè operin en aquests aeroports. Hi haurà resultats. El que passa és que Ryanair és la gran operadora de baix cost a Europa i s'ha de tenir en compte. Nosaltres estem disposats a seure per parlar, però necessitem la garantia que complirà amb el que signem. És molt frustrant –i el govern no s'ho pot permetre– arribar a acords amb una companyia que els incompleix el dia que no li convenen. Després he de dir una altra cosa: perquè Ryanair torni a operar a Reus i es quedi molts anys a Girona necessitem una implicació molt més gran de la societat civil i del món econòmic de la que tenim en aquest moment.

Evidentment. Teòricament són els principals beneficiats de l'arribada de Ryanair i són els que estan tenint una implicació més testimonial amb la solució del problema, que és econòmica. A Girona, la Cambra de Comerç aporta 100.000 euros, però no hi ha cap aportació de cap associació d'hostaleria ni res semblant. L'anterior govern municipal de Girona s'hi havia negat. A Reus sí que en feien els ajuntaments.

El que aporta Ryanair és important, però ha de ser en condicions de contractació serioses, amb garanties de compliment de l'altra part i a un preu que ens puguem permetre. Hi ha una altra qüestió que no podem oblidar. A més de Ryanair, la gran responsable del que passa és Aena. La seva política aeroportuària no defensa precisament els interessos de Girona i Reus. No li podem negar les inversions que hi ha fet, però la seva política de taxes i l'obertura de portes a l'aeroport de Barcelona ha trencat el model aeroportuari català.

Amb el model de gestió singular que defensem, segur que es trencarà. Amb una gestió privatitzada, amb la societat catalana manant i amb taxes similars a les europees, el baix cost no tindria el paper preponderant que té a l'aeroport de Barcelona. Es tornaria a desplaçar cap a Girona i Reus, sempre que això anés acompanyat de la capacitat de Catalunya de dirigir aquests aeroports.

La majoria absoluta del PP sembla indiscutible. No hi ha cap enquesta que no els la doni. Haurem de conviure amb un PP en el qual no tenim gaires esperances, però Catalunya ha de fer els seus plantejaments. Dependrà de la voluntat del nou govern espanyol, però nosaltres ens hem de plantejar nous horitzons com a país i govern.