“Alguns pisos del nostre carrer sí que estaven malament, però l'escala nostra estava molt bé, els nens jugaven al carrer i no passava res”. Ho recorda la Carmen María, una veïna del barri des del 1980 que va ser reallotjada arran de la gran operació urbanística per obrir la rambla del Raval. La van traslladar a un dels pisos nous fets al capdamunt de la mateixa rambla del Raval, al carrer Maria Aurèlia Capmany. La Carmen María no en té cap dubte: “Si no me n'haguessin tret, encara viuria allà”, al pis del carrer de la Cadena, avui desaparegut pel pas de la piconadora. És el mateix carrer on Antoni Gaudí va viure en la seva primera etapa a Barcelona, una petja, com tantes altres, de la qual no queda ni rastre. “El pis era nou i molt maco”, reconeix la Carmen María. Ara, quan hi va entrar a viure, el 1999, “no estava del tot acabat”, i no va passar a pagar el mateix que pagava abans (de 13.000 pessetes al mes a 22.000). “Ens van dir que a la llarga podríem comprar els pisos, i tampoc”, precisa. Es declara “decebuda de veure com és i com podria ser la rambla”. “Amb el barri no estic contenta, a mi ja m'han atracat dos cops”.

Si el veí de fa pocs anys en marxa, què fa el veí de sempre? La seva petja passa desapercebuda pel negoci immobiliari, ja que els solen “vendre directament entre ells”. La majoria de persones que vivien a la rambla del Raval –en general, persones grans– van ser reallotjades al barri mateix. Els efectes col·laterals en forma d'especulació i assetjament immobiliari d'aquesta operació i sobretot de la de l'illa Robadors (on s'han fet l'hotel Barceló Raval i la nova seu de la UGT i hi ha en construcció la Filmoteca), sí que van acabar fent fora els veïns de sempre.

Tot plegat situa el Raval “dins del mercat immobiliari”, diu l'Ajuntament. Això és una arma de doble tall: abans de l'obertura de la rambla del Raval, el barri no estava dins del mercat perquè senzillament ningú hi posava els peus, a ningú sense lligams aquí se li acudia venir-hi a viure. El barri entra en el mercat i es genera una febre. Una immobiliària de la zona en posa un exemple gràfic: el 2001, un pis a la rambla del Raval es venia per 12 milions de pessetes; un pis idèntic de la mateixa finca, el 2006, es venia per 32 milions de pessetes. Entremig, “podia haver canviat de propietari quatre o cinc cops”. En el temps febril, “un mateix pis canviava de propietari dos cops l'any”. El 2006 s'arriba al màxim de preus, l'any següent la cosa s'estabilitza, i el 2008 es produeix “la gran baixada”. I la situació a dia d'avui? Aquell pis de la rambla del Raval ara deu costar uns 20 milions de pessetes i hi ha “molts pisos buits”, “probablement el màxim que ha tingut mai el Raval”. “El pitjor ja ha passat”, diagnostica la immobiliària, i ara “només” cal trobar l'acord entre comprador i venedor.