Les cases per tenir l'admiració deguda cal que tinguin balcons incorporats a la façana. L'ordre, l'equilibri, la proporció, l'estètica, acompanyen molt sovint les cases on el balcó senyoreja la façana. Les finestres són obertures lluminoses que permeten treure el cap mirant amunt i avall i poca cosa més. El balcó és l'espai on hom pot, sense sortir de l'àmbit de vida personal o familiar, contemplar el carrer, abocar-s'hi i sense trepitjar-lo ser-hi present, jugant dos partits al mateix temps. Allò que és extern s'incorpora als espais més íntims i la capsa tancada esdevé una porta oberta al món proper. El balcó és la mirada encuriosida de la casa.

Els balcons més agraïts són els dels carrers amples, els que permeten estirar la vista amunt i avall mirant la concurrència que passa. És clar que ara a ciutats i també a pobles la concurrència és sobretot el trànsit monòton i sorollós. Poc presta sortir-hi, ni obrir-los. Ni a l'estiu per alleugerir la xafogor amb la circulació de l'aire. Les frescors estiuenques s'aconsegueixen ara mitjançant aparells que inventen la fredor al nostre gust, a condició de tenir la casa tancada i barrada. Potser els balcons més meravellosos són els dels carrers de mitja galta abocats a l'espai no urbà, els que permeten, com a bons notaris, certificar amb l'observació el pas del temps, a través de la lentitud transformadora dels paisatges.

Hi ha pobles, o part d'ells, que són esplèndids balcons damunt del territori que els envolta. Necessiten sobretot sobresortir en altura. L'aprofitament històric de l'orografia arrugada de les nostres terres per a l'assentament humà, en la cerca de protecció i domini, ha determinat que algunes poblacions esdevinguin autèntiques balconades. Com si algunes protuberàncies de la terra haguessin estat creades per a l'ocupació humana, que en alguns llocs comença a ser antiga. És el cas de la Nou de Gaià, que enguany commemora el mil·lenari de l'existència documentada. La part més antiga de la Nou està ubicada en una mena de península alçada sobre una petita mar de conreus. Mirat del sud estant hom pot veure una pinya de cases centrades pel castell i l'església, que sobresurten damunt de la terra, i una cua d'estel allargassada vers llevant amb les cases blanques o de pal·lidesa acusada que s'han anat construint seguint la carretera de Salomó. Sembla que totes obrin els ulls vers el sud-est cercant la bonança de la marina propera. La part vella del poble té dos miradors esplèndids, el primer cap al sud mirant vers la mar, el veïnatge de la Riera de Gaià i cap a totes les modernitats que els humans hi han fet passar representades sobretot pels ponts de les vies del tren. L'antiga i obsoleta, amb el pont de deu ulls de la Riera, i la nova amb el de les quatre pilastres que sostenen la rapidesa del TAV. Les cases que miren al nord espiaven per ulls de finestra petita, per no rebre l'ombra de l'aire més fredolic.

El mirador vers les Fontanilles, vers Vespella, és una altra cosa, és el recolliment i la serenor de la terra conreada delicadament com si fos el jaç del niu on jau la Nou. Un mosaic de conreus on gairebé trobarem de tot, la vinya, petites porcions d'horta, les lluents oliveres, avellaners, algun ametller, alguns tarongers i uns magnífics exemplars de garrofers de soques trenades pel temps, que denoten que el fred, per la Nou, mai ha estat ni llarg, ni rabiós. A la Nou de Gaià encara es poden obrir de bat a bat els balcons per estendre la mirada entretinguda damunt la terra.