L'evolució urbanística ha derivat fins a un model en què els grans creixements s'han concentrat sobretot en tres punts. En primer lloc, hi ha les grans zones urbanes –com Girona, Figueres i Olot– a partir dels quals, des de la ciutat, se n'han anat urbanitzant els entorns i els municipis limítrofs. Per exemple, a la zona urbana de Girona, un 76% de les operacions urbanístiques fetes aquests anys no han estat al nucli principal sinó als seus afores. Precisament Girona, Olot, Ripoll i Figueres són les que han desenvolupat més plans parcials i, per tant, les que han tingut més necessitat de mobilitzar-ne el sòl. Tot seguit vénen pobles com Quart, Sant Gregori, Aiguaviva o Vilafant, que han assumit part de l'activitat.

En segon lloc, hi ha el creixement de la costa que, amb els anys, s'ha anat difonent fins a la segona línia. Això és degut tant a la recerca de més sòl hàbil perquè s'urbanitzi, com també a un canvi de mentalitat, en què s'ha prioritzat sortir dels nuclis per un model de casa-jardí. Per tant, per exemple, han proliferat moltes urbanitzacions de luxe.

I finalment, hi ha els creixements vinculats a les grans infraestructures i els seus corredors, on s'ha anat assentant molta activitat industrial, comercial i logística, però també residencial, gràcies a la millora de la mobilitat.

En canvi, els espais que han quedat on no s'ha generat cap activitat són zones eminentment rurals o de muntanya, com l'Alta Garrotxa, les Salines i l'Albera, o bé els Terraprims d'Empordà.