La plaça Mercadal de Balaguer seria el centre neuràlgic de la ciutat i de la comarca sencera si no fos pel dramàtic abandonament que els mateixos balaguerins han fet del seu centre històric durant dècades. Aquesta ciutat, la segona de Ponent en nombre d'habitants, va perdre el 2010 aquesta posició a favor de Tàrrega, més dinàmica gràcies a l'eix de l'A2, autèntica columna vertebral de l'economia de Ponent. La plaça Mercadal, allunyada com la resta de Balaguer dels grans eixos de creixement dels últims vint anys, es manté com una plaça senzilla, funcional, formada per unes porxades d'una bellesa austera i conservadora, sota unes façanes d'arquitectura més aviat menestral, lluny dels palauets nobles que adornen les places majors de moltes ciutats catalanes. A Balaguer, el diner, quan n'hi ha, es guarda dins les cases. I quan es gasta, es gasta a l'altre costat del riu, al Balaguer nou, on durant anys han anat a viure els balaguerins a mesura que la seva economia els ho permetia, en un procés nefast que ha fet del riu una barrera que separa dues ciutats absolutament diferents: una de pròspera però banal, i una altra de bellíssima però empobrida.

Els últims vuit anys s'ha dedicat una quantitat generosa de diners al centre històric, més de 16 milions d'euros del pla de barris. S'han reformat carrers, s'han construït equipaments, i moltes empreses locals s'han beneficiat d'aquell manà keynesià. Però, un cop tancada l'aixeta, la plaça Mercadal i els entorns continuen amb la mateixa dinàmica: un lloc de pas amb unes poques terrasses, petits comerços i un lloc de reunió a peu dret on passen l'estona grups d'homes joves sense feina agrupats per nacionalitats. Un 40% dels comerços del centre estan tancats i la inversió privada en rehabilitació i nous habitatges ha estat pràcticament inexistent. Mentre que en la feliç dècada passada altres capitals de comarca pugnaven per atreure llibreries de l'Fnac i altres motors comercials als seus centres històrics, Balaguer feia una cosmètica necessària al centre però posava el seu múscul econòmic en projectes exteriors, com ara la reurbanització de l'antiga Impacsa.

Ara, un nou alcalde i un nou ajuntament aposten per aixecar la plaça i fer-hi un aparcament, clau per fer de vianants tot el centre. Com que l'Ajuntament ja no té ni un euro per gastar en més obres ni es preveu que en tingui en un termini curt de temps, l'aposta és que una empresa privada hi vulgui fer negoci. Ho farà si al mateix temps el comerç pren un nou caire. Massa canvis en una plaça on fa 800 anys que cada dissabte se celebra el mateix mercat. En llocs així, on el pas del temps es compta per segles, canviar les inèrcies és una feina titànica. Però és bo que els que arriben amb sang nova s'hi arremanguin amb ganes: que no es pugui dir que no ho hagin intentat.