Calatrava s'arruga
El Palau de les Arts, dissenyat per l'arquitecte valencià, mostra un aspecte completament deteriorat als set anys de ser inaugurat. Els experts apunten que la tècnica per instal·lar el trencadís era arriscada
Amb tan sols set anys de vida, el Palau de les Arts Reina Sofia de València ja presenta símptomes de vellesa. El gegantí casc de trencadís que l'arquitecte Santiago Calatrava va projectar com a coberta de l'edifici mostra un aspecte totalment arrugat. L'efecte visual que provoca sobre els veïns i els visitants que observen aquesta construcció, que forma part del complex de la Ciutat de les Arts i de les Ciències, és impactant. Lluny de l'esplendor amb què hauria de lluir una obra recent, i per la qual els valencians han pagat 470 milions d'euros –la previsió inicial a penes si superava els cent milions–, el Palau sembla una autèntica ruïna. El deteriorament més perceptible són les bombolles que s'eleven sobre la superfície polida de la coberta i l'òxid que esquitxa nombrosos racons de l'edifici.
La diputada de Compromís, Mònica Oltra, va ser la primera a denunciar l'estat «vergonyós» de l'immoble amb la publicació d'unes fotografies que avalaven l'acusació. Oltra es va encarregar de confirmar el vaticini que molts arquitectes van formular, en petit comitè, quan van observar la tècnica que Calatrava havia triat per a col·locar el trencadís. «El més sorprenent és que el deteriorament no s'haja produït abans», apunta l'arquitecte i director de la revista Paisea, José M. Vidal. I és que, segons explica, el trencadís és un material que empre s'ha instal·lat sobre superfícies de formigó amb un morter tradicional. «Perquè tothom ho tinga clar: el parc Güell és un exemple del model històric», diu.
Capritx arriscat
Calatrava, però, va decidir apostar per una nova tècnica: col·locar el trencadís sobre una superfície metàl·lica. «Crec que es va equivocar, sincerament. No va preveure les conseqüències que podria tindre a llarg termini aquest procediment en una superfície tan àmplia, 20.000 m², i una ciutat amb grans contrastos tèrmics», indica Josep Martí, arquitecte especialista en rehabilitacions.
Segons explica, les altes temperatures que es produeixen a València provoquen el calfament del gran casc metàl·lic, que transmet la calor al trencadís i aquest ha acabat per dilatar-se i contraure's. A partir d'ací apareixen les esquerdes, que permeten l'accés de l'aigua al ferro i el consegüent procés d'oxidació. Martí considera que l'arquitecte valencià no ha respectat una norma bàsica en la construcció: la coherència i la compatibilitat dels materials. «És un capritx arriscat que acabarem pagant tots», rebla Vidal.
Des del seu punt de vista la solució al problema no és fàcil, ja que la següent fase del deteriorament és la caiguda de les peces. «A partir d'ací el desgastament s'accelerarà i per tant cal prendre mesures urgents», exigeix Martí. Ara bé, quines opcions té la Generalitat, que al tancament d'aquesta edició encara no havia fet públic l'informe que estan elaborant el seus tècnics, per recuperar l'aspecte original? «En la meua opinió, cap. No podem posar pedaços; caldria llevat tot el trencadís, polir el ferro i donar-li una bona mà de pintura», expressa Vidal. «Si fóra un problema de les juntes de dilatació igual tindria solució, però aquesta causa sols té un 10% de ser-ne correcta», considera Martí, que assenyala Calatrava com a màxim responsable. «És el projecte de l'obra el que marca quin acabament ha de tindre. I sí, la direcció d'obra segurament va advertir el que podria passar, però estic convençut que ningú no s'hauria atrevit a portar-li la contrària a Calatrava», explica Martí. L'arquitecte, que ha vist com es comporta el seu company de professió in situ, ho té clar. «Calatrava no tolera professionals que discrepen de les seues directrius, sobretot si s'enfronten a ell per temes de protecció patrimonial», subratlla. Vidal, però, també apunta a la Generalitat com a col·laboradora necessària de la pífia. «El govern de Camps es va plegar a totes les condicions de Calatrava, que feia el que li passava pel cap», critica.
Altres grans errades
La del Palau de les Arts de València no és l'única pífia de l'arquitecte valencià. Són nombrosos els exemples de deficiències en els seus projectes. A Bilbao en tenen dos exemples. El pont Zubizuri resultava impracticable els dies de pluja, ja que la superfície de llosetes de cristall esvarava. Des de 207 s'han canviat 560 peces, a un cost de 240 euros cadascuna. Finalment es va afegir una moqueta antilliscant. Set anys després de la seua inauguració i amb una inversió afegida de 3,3 milions d'euros, l'aeroport bilbaí va disposar d'una coberta per a la sala d'espera. A Venècia el pont de la Constitució va acumular cinc anys de retard i és pràcticament impossible de creuar per persones amb problemes de mobilitat. A Oviedo, la visera mòbil del Palau de Congressos i Exposicions mai no ha funcionat i el seu arranjament costaria sis milions d'euros. www.calatravatelaclava.com/otras-pifias