El futur de la Rambla

Les càmeres que l'Ajuntament ha tingut a la Rambla, fins a una seixantena, han donat molta informació sobre el flux de persones en aquest eix central de Barcelona. Les dades, que revelen quina és la mobilitat que hi ha al passeig, han de servir per racionalitzar l'espai, que els veïns de Barcelona consideren perdut per al seu esbarjo. Les conclusions de l'estudi podrien estar a l'octubre. Tot i això, algunes coses ja les sabem. Per exemple, el moviment que fan turistes i autòctons. Els primers es mouen sobretot de baixada. Els d'aquí, sobretot, també travessen la Rambla per passar d'una banda de Ciutat Vella a l'altra. Se'ls poden imaginar: agafant aire i impuls, amb un banzai silenciós, i confiant esquivar amb èxit parades, turistes, venedors ambulants de ninos estranys, cambrers en competició, taules, flors, samarretes del Barça, repartidors de pamflets d'espectacles flamencs, estàtues humanes, taxis, bicicletes... Arribats a l'altra riba, un sospir alleujat. La Rambla no dorm. A l'any, hi passen més de 78 milions de persones. Cada dia, atenció, 214.000. De tots, només un 21% són de Barcelona.

Amics de la Rambla ha treballat estretament amb l'Ajuntament per elaborar el pla d'usos, que ha rebut l'aprovació inicial. El president d'Amics, Joan Oliveras, comenta: “És una reivindicació que ve de lluny. Se'n va començar a parlar als vuitanta i noranta.” Si no hi ha pla d'usos, la Rambla és una mena de campi qui pugui. El pla d'usos, que fonamentalment regula els locals de concurrència pública, és una pota. L'altra és el pla especial, sobre reordenació del passeig, habitatge, mobilitat.

En tot cas –diuen–, “la Rambla és un entorn específic que necessita una regulació especial”. “Necessitem un marc que ens dibuixi un model de passeig a llarg termini. I, a partir d'aquí, orientar les accions. I cal que el marc se sostingui. Seria una mala notícia que s'aprovessin normes que d'aquí a dos anys es tornessin a reconsiderar en funció de majories polítiques.” Per aquest motiu, Amics de la Rambla vol que hi hagi molt consens i que tot allò que es refereixi a les normes que han de guiar les actuacions a la Rambla estigui aprovat, definitivament, abans de les pròximes eleccions municipals.

El consens és molt possible que s'aconsegueixi. No és gaire opinable l'estat en què es troba. El problema, la seva falta d'oxigen, és evident. Continua explicant Oliveras: “Quin model de passeig volem? Un model d'equilibri, un passeig on es faci possible, en primer lloc, la convivència entre l'habitant de la ciutat i el visitant. Ara no és així. I volem mantenir també la diversitat comercial, cosa que tampoc és així ara mateix.” I van més enllà i plantegen la qüestió de l'habitatge, perquè hi ha gent que hi viu. Ara hi ha uns 600 veïns, en un passeig d'un quilòmetre i mig. “Cada vegada hi ha menys habitatge i, si no el protegim, l'haurem destruït. Ens preocupa, a més a més, una qüestió prèvia: no hi ha demanda per anar a viure a la Rambla. És difícil viure-hi.” Encara hi ha oferta, això sí, però es pot arribar a perdre. Si els propietaris veuen que no guanyaran per la via de l'habitatge, triaran altres opcions.

“Pensem que la Rambla està en un punt en què tot és solucionable”, diu Joan Oliveras. “No la tenim degradada fins a l'extrem que estigui perduda. Hem tingut Rambles pitjors! Però sí, és veritat, és angoixant.”

Això s'hauria de resoldre, segons diuen, amb els plans i altres eines més globals. “La ciutat ha d'afrontar un pla integral de turisme, en què s'estudiï clarament si volem mantenir, promoure, un model quantitatiu o qualitatiu.” La Rambla forma part del model. “És l'espai central de la ciutat, on tenim totes les Barcelones possibles. I és on s'expressen moltes de les contradiccions d'una ciutat d'èxit turístic. Però hem d'aconseguir que no expulsi el seu ciutadà de segons quines zones.” A Barcelona, no seria estrany: és possible morir d'èxit.

A temps, però no es pot ajornar. Incidir en tots els aspectes del problema. Des de l'ofec que viu la Boqueria fins a l'espai central del passeig. Sobre aquest últim, afirma: “Allò que ubiquem a l'espai públic que és propietat del ciutadà ha de donar un retorn al ciutadà. Si no és així, no funciona.” Això vol dir ressituar els elements del passeig: parades de records al mig? Botigues de flors que bàsicament no viuen de les flors? Terrasses que fan d'embut? “S'ha de posar límits al lucre privat a l'espai que és del ciutadà.”