Les marques del Carmel

Els desallotjats

“A mi la casa no em va caure, me la van tirar!”, insisteix Carmen Ferrándiz, veïna de l'àtic del mateix bloc on vivia la quiosquera, i on ella s'havia instal·lat quan el van construir, 27 anys enrere. La Carmen, nascuda fa 80 anys al Carmel, al mateix passatge Calafell on continuava vivint amb el seu marit, Maximiliano, quan es va produir l'ensurt. L'home va morir fa un any. Ella segueix al barri. És una exigència que va posar. “Jo els vaig dir que no pensava marxar. Vaig néixer aquí i moriré aquí.” Li van fer cas: a ella i a onze famílies desallotjades més els van donar un pis al carrer Llobregós, la via central que vertebra el barri, a menys de 100 metres d'on tenia la que encara considera casa seva. “Aquí estic bé, però casa meva era allà”, protesta.

La Carmen continua sent veïna de la Mercedes. Ara de replà i tot. Hi va haver problemes, al principi. L'edifici era un bloc acabat de construir d'habitatges socials, i evidentment hi havia qui aspirava a tenir-ne un. “Alguns ens retreien que ens haguessin donat un pis. Però a mi no em van donar res, ni jo vaig demanar res. A mi m'ho van treure tot.” Els traslladats van haver d'aguantar alguns comentaris feridors i episodis incòmodes, sobretot les primeres setmanes: intèrfons arrebossats amb merda, el pany de la porta de l'edifici segellat amb silicona... Coses així. Aquells mesos, alguns veïns es van unir més que mai, però també es van forjar al barri enemistats que perduren.

Disset famílies més que van veure com els demolien la casa van optar per marxar del barri. Es van instal·lar en dues promocions de pisos protegits a la Sagrera. Vuit d'aquests veïns han estat localitzats per aquest diari, però cap no ha volgut participar en el reportatge. “Jo he girat full, i tornar a parlar-ne és reviure-ho tot”, explica una dona que va anar allà, tres anys després va marxar de Barcelona i no vol ser esmentada. Si Carmen Ferrándiz va exigir quedar-se al Carmel, ella mai no ha tornat a trepitjar-lo, diu.

Un metro caríssim

El trobaria canviat, tot i que perfectament identificable. Continua sent el barri dens, costerut i destarotat que ja era, fruit de les dinàmiques de l'autoconstrucció, és a dir, de la iniciativa dels residents vinguts d'arreu de l'Estat als anys cinquanta, que van construir ells mateixos les seves pròpies cases abans que l'urbanisme del desarrollismo de la dècada següent acabés de rematar el guirigall urbanístic.

Ara ja hi ha metro. Les obres maleïdes es van reprendre, i acabar. Va costar un dineral, això sí. L'ampliació de l'L5, que abans acabava a Horta i que ara arriba fins a la Vall d'Hebron amb parades intermèdies al Carmel i la Teixonera, es va pressupostar inicialment en 94 milions d'euros, però el sinistre del 2005 va obligar a paralitzar els treballs, que no es van reiniciar fins passats dos anys, i a refer el projecte, i en va triplicar el cost: la inversió final va ser de 320 milions.

La quantitat aplega totes les despeses que la Generalitat va tenir arran del sinistre, inclòs el cost de reallotjaments, enderrocs, arranjament urbanístic de l'àrea afectada, indemnitzacions –dels 66 milions que es van pagar, 15 van anar a càrrec del govern– i reformes. Gens menors: va tocar refonamentar tretze blocs i reparar fins a l'última esquerda de l'últim habitatge de l'àrea propera al forat. “Hi va haver gent que se'n va aprofitar, és clar”, diu el president de l'associació de veïns, Fernando González, i també ho afirmen altres veïns consultats. “Però això passa sempre, hi ha gent de tota mena, i llavors si deies que se t'havia trencat la nevera, te'n posaven una de nova.” Els retrets, la mala maror, que persisteixen. “Hi ha gent que no em saluda pel carrer”, diu González, que va viure el sotrac en primera persona.

A ell també el van desallotjar, i va passar mesos fora de casa, fins que el seu edifici va quedar reparat. Mentrestant, amb 70 anys i la dona amb depressió, com molts altres afectats, González va tractar de liderar les reivindicacions veïnals. Va topar amb molts afectats, que preferien reclamar pel seu compte i mitjançant advocats. L'associació de veïns va optar per reivindicar millores col·lectives i va esgarrapar compromisos com ara instal·lar ascensors als blocs on fos possible, millorar les façanes i fer reformes al barri. González, que havia estat fundador de l'entitat veïnal, va deixar el càrrec uns anys després del sotrac, però avui torna a presidir-la.

Potser sense l'acció de l'associació de veïns s'hauria fet igual. Però el cas és que després de l'accident es van acumular moltes intervencions pendents al barri. El Carmel va ser declarat àrea extraordinària de rehabilitació integral (Aeri) i, en els cinc anys posteriors, a banda dels de la Generalitat, l'Ajuntament hi va abocar 70 milions, i l'Estat, 16. Es van instal·lar nous trams d'escales mecàniques i fins i tot ascensors exteriors, cabdals en un barri aixecat damunt la muntanya que hi dóna nom, i amb un 22% dels veïns de més de 65 anys; es van arranjar places; es va reformar i ampliar l'escola, i es va rehabilitar el 22% del parc d'habitatges.

L'arribada del metro, una reivindicació que ja durava dues dècades, va ser la joia de la corona i alhora la clau de volta de la transformació, i va esdevenir, cinc anys i mig després de l'esvoranc i la interrupció dels treballs, el colofó amb què es pretenia tancar definitivament “la ferida del Carmel”, per insistir en una de les metàfores més usades per parlar d'aquell ensurt i les seves repercussions. La inauguració de l'estació del Carmel, el juliol del 2010, va ser venuda en termes de punt final i de gran avenç per al barri. També per al conseller Nadal va ser una catarsi: “M'he tret una espina que duia a dins”, va proclamar en l'acte inaugural.

Botigues tancades

L'estació de metro té una contrapartida, que la vida és complicada i mai res es fa a gust de tothom. “Molt bé per als veïns, però no tant per a les botigues”, avisa Josep Maria Mas, president de l'associació de comerciants del Carmel quan aquell esglai va afectar profundament el comerç. “El metro apropa el centre de la ciutat, i ara els veïns fan més compres fora del barri.”

Mas va negociar juntament amb el president del mercat, Frederic Olivella, les compensacions per als comerços que van haver de tancar mentre van durar les obres per suturar la zona, i també per als que no ho van haver de fer però van perdre bona part de la clientela durant els mesos dels hotels.

La Mercedes, la quiosquera, diu, però, que ella només va tancar un dia. El segon, quan encara estava tot de cap per avall, va dir a un policia que ella havia de treballar, i li van donar permís per obrir. Mai havia venut, ni ha tornat a vendre, tants diaris. “Vam tenir dos o tres mesos bons de vendes, això sí”, concedeix.

El consistori després va activar plans per revifar el teixit comercial, mercat inclòs. I va funcionar, segons Mas i Olivella. Amb un matís, que assenyala el primer: dels 67 comerços tancats durant l'emergència, una desena no van tornar a obrir. “Amb la indemnització que van rebre i l'edat que tenien, hi ha qui no es va veure amb cor de tornar a arrencar i refer la clientela perduda”, explica.

Després de la revifalla, però, van arribar la crisi i el degoteig de tancaments. “En molts carrers, el paisatge és gris, de persianes tancades”, lamenta Mas, que assenyala la falta de relleu generacional, res exclusiu del barri, com l'argument per als que es perden molts negocis. L'actual presidenta dels comerciants, Montse Torrejón, és, però, optimista: “En tota la crisi, no ha baixat el nombre de socis de l'associació. I ara n'anem guanyant i tot. La cosa de mica en mica es recupera. Però no podem deixar de fer coses, cal ser creatiu.”

Al mercat no han deixat de ser-ho, ni de perseverar, i no els va malament, explica Olivella. Ara, a la façana, un enorme cartell: “M'he tornat boig en el dijous boig.” És la promoció actual. Hi ha alguna parada tancada, però moltes menys que en altres mercats de barri que, a força de baixes, han hagut de renovar-se segons els paràmetres de l'Ajuntament, és a dir, reduint l'espai per parades i incrustant-hi un supermercat. El del Carmel aguanta sense haver escomès cap reforma des que va obrir, el 1969. Ara els paradistes estudien una remodelació per “adaptar l'oferta a la demanda, que està molt esmicolada”, però més un lífting que no pas una intervenció en profunditat.

La cicatriu

Un dels dos vestíbuls de l'estació dóna al mercat. L'altre, a la plaça Pastrana, que va estar anys desmanegada perquè per allà entraven i sortien operaris i maquinària en l'obra del túnel. El pou d'atac, en termes tècnics. Es va refer sencera. A pocs metres, però, hi ha la que s'ha fet allà on hi havia els cinc edificis que van anar a terra. La cicatriu. Allà, per tapar la xemeneia, es van abocar 14.700 m³ de formigó, damunt dels quals, d'entrada, es va arranjar una placeta provisional estrenada any i mig després de l'ensorrament. Es va anunciar que més endavant s'hi faria una zona verda i de jocs, un aparcament subterrani, i un bloc amb dinou pisos socials i un equipament de barri als baixos. Tot descartat, o oblidat. Quan el metro es va inaugurar, la plaça continuava igual, tot just mitja dotzena d'arbrets, uns bancs, uns sorrals i jocs infantils. I així continua, en una provisionalitat consolidada i sense nom: l'espai, deu anys després, encara no ha estat batejat.

La plaça, cicatriu que ha deixat marca, funciona com a metonímia per sintetitzar la situació al barri, on, per molts milions que es vantin d'haver-hi abocat uns i altres, la feina ha quedat a mitges. Tota aquella embranzida del primer lustre postsotrac –un lífting, també– va quedar frenada després. La mateixa crisi que va sacsejar el comerç va congelar la regeneració urbanística prevista en la segona fase dels plans d'intervenció traçats després del sinistre. L'ambiciós pla que havia de reinventar la zona ja va arrencar amb polèmica. L'Ajuntament, en època de Jordi Hereu, va perfilar una modificació del PGM que afectava 700 famílies del Carmel i els barris de l'entorn, famílies que se'n van assabentar per la premsa i van posar el crit al cel. El govern municipal va haver de retallar aquella primera versió del pla per poder-lo aprovar: el que finalment va entrar en vigor el 2010 preveia una inversió pública de més de 80 milions i deixava afectats 390 habitatges en una àrea de 119 hectàrees, el 52% de la qual correspon al Carmel.

“Un mandat perdut”

Però no s'hi ha fet res, més enllà de l'arranjament d'alguns carrers. “Han passat més de quatre anys, estem igual i no ens donen cap solució”, protesta Pere Ferrer, portaveu de la plataforma d'afectats. “El Carmel ha guanyat coses des de l'accident, però aquest mandat amb Trias ha estat un mandat perdut per al barri”, clou González, el president veïnal. Sempre hi queda feina pendent, al Carmel, on, explica Carmen Ferrándiz, molts dels que hi han arribat després “ni ho saben”, el que va passar aquell gener gelat. I, dels que ho van viure, molts, també dels que es van quedar al Carmel, no en volen parlar. “Et diuen que ja va passar i que ara estem bé”, diu González. “S'ha de superar, però no s'ha d'oblidar”, avisa la presidenta dels comerciants. L'Ajuntament no té previst cap acte especial amb motiu dels 10 anys del sotrac, que es compleixen demà passat.

“De vegades penso que encara vam tenir sort, perquè llavors almenys encara hi havia diners per rescabalar-nos i arreglar la destrossa. Si ens arriba a passar ara, amb aquesta crisi, vés a saber!”, diu la Mercedes. La quiosquera hi va perdre moltes coses, en l'esfondrament. També el marit, ja molt malalt, però que va empitjorar ràpidament i va morir al cap de dos mesos. La dona, però, és de mirar endavant. “En tot allò, no hi penso. Poca cosa s'ha de dir, la vida continua.”