Tots tenim una part animal, una part de monstres. I no és per la campanya electoral que hem deixat enrere, ni per la jornada de votacions de demà, que ho dic. És gràcies a Polanski. Gràcies a la seva última pel·lícula. Gràcies, per tant, a Yasmina Reza. Aneu, si no ho heu fet ja, al cine a veure Un déu salvatge. Em podreu dir que ja l'heu vist al teatre Goya a Barcelona, o pels escenaris de Catalunya. Doncs torneu-hi a anar. Jordi Boixaderas, que li va sortir brodat amb Ramon Madaula, Roser Camí i Vicenta Ndongo, tots dirigits per Tamzin Townsend, ja ho ha fet.

¿Com és que tots, Reza, Polanski, Townsend, i els actors, aquí Jodie Foster, Kate Winslet, Christoph Waltz i John C. Reilly, en saben tant, de mostrar-nos, de posar-nos davant del mirall i de dur a l'extrem els tics individuals d'alguns perfils d'aquesta societat hipermoderna?

La història arrenca després de la baralla de dos nens en un parc públic, amb el resultat de dues dents de menys. Les excuses dels pares del culpable als de la víctima fan la resta. Un embat contra allò que és políticament correcte. I funciona. I és clar que tampoc és el primer embat contra aquesta cotilla que ens civilitza i que també canvia de moda amb els anys. El pensador francès Gilles Lipovetsky pensa que al costat del “ triomf del rei diner i del mercat, de la impotència del polític, el replegament als plaers privats, la desaparició dels ideals superiors”, també hi ha una multiplicació de les demandes de sentir-se útil. Les més de quatre mil ONG que hi ha a Europa en són una mostra. I els valors referents com ara la justícia, la veritat, l'amor i l'amistat no han desaparegut del tot.

Aquest joc d'equilibris, l'absurd, de la convenció, de la llei que ha de fer avançar la humanitat en una direcció determinada, de la Blackberry, les tulipes grogues, els cocs, és la matèria que Un déu salvatge projecta contra l'espectador. I el seu esclat, la catarsi, l'excés i explosió final ens reconforta, mentre ens deixa el rosec de la contradicció.

I és que algú dirà que la reflexió de Reza és previsible, de curta volada i comercial, i que l'únic que busca és que seguim instal·lats en aquest confort del políticament correcte, de fer allò que frena la part salvatge que ens remou els budells. I que acabem recomanant Un déu salvatge.