Llegeixo que “mentre escrivia sentia por, fàstic i ràbia”.
Ha estat una novel·la absolutament vivencial. M'he posat en el lloc de la protagonista. Si no ho fas des d'aquesta perspectiva és un documental, no un drama novel·lat; l'havia de mostrar des de dins del seu dolor i no com si ho filmés.
Es va documentar d'alguna manera especial?
Vaig parlar amb psicòlogues i mossos d'esquadra pels temes més tècnics, però sobretot amb persones adultes que havien patit abusos de petites. Amb víctimes recents que encara són menors resulta contraproduent parlar-ne perquè la majoria reconstrueixen la seva existència oblidant el que van viure. Si poden.
N'hi ha tants, d'abusos?
No es pot quantificar perquè encara se'n silencien molts, queden tancats en l'àmbit domèstic i, com que no se sol exercir violència, no estan prou penats. En tot cas, els experts afirmen que un 20% dels nens europeus han patit abusos.
Com es pot convèncer una nena que cal denunciar l'abusador, en comptes de callar per por o per un sentit de l'amor mal entès?
Els especialistes ho tenen difícil perquè la víctima està manipulada mentalment, fins al punt que no es considera víctima. No pot denunciar el maltractador perquè és una mena de còmplice. En les víctimes d'abús sexual se suma la vergonya i que la paraula d'un adult sempre té més pes... Per tot plegat, aquestes situacions se s'acostumen a perllongar molt de temps.
Les víctimes es recuperen?
Del tot, mai, sempre queda el trauma. Els maltractadors aconsegueixen fer sentir responsables les víctimes, del que fan junts o de les repercussions que pot tenir denunciar-ho. Les víctimes volen un acte de constricció, que els abusadors els demanin perdó de manera sincera per poder perdonar-se elles mateixes. I això costa molt.
Últimament s'ha incrementat la violència de gènere o és que en sentim a parlar més?
Totes dues coses. S'ha fet més visible, perquè romania amagada dins la privacitat, però també s'ha endurit aquest tipus de violència perquè les dones comencen a plantar cara i això fa que alguns homes reaccionin amb una violència encara més forassenyada.
I com es pot convèncer un home que no utilitzi la violència?
Per la via de la racionalitat, no. Ningú no sol modificar l'escala de valors en què ha estat educat i socialitzat. Molts nanos són misògins sense ser-ne conscients. En tot cas es reacciona més a estímuls directes, a l'impacte d'una víctima que explica l'infern, que no pas a una conferència benintencionada.
Doncs la cosa és complicada...
Les campanyes de sensibilització es van filtrant en la societat, però el canvi de mentalitat és lent. Quan el control social és fort i fa evident al maltractador que està mal vist, la resposta va arribant.
