A l'Ateneu de Bétera escolte la presentació de Valencians contra la fil·loxera, un impressionant llibre de Joan C. Martín que per aquelles coses de la vida és editat, en català, per una casa anglesa, Anaconda. L'autor em sorprèn amb un discurs que va molt més enllà del que seria justificat pel títol. És un llibre de vins i vinyes, gens estrany car Joan C. Martín és probablement el millor especialista en la matèria que tenim, però sobretot és un assaig total sobre els valencians, sobre els nostres comportaments antropològics i sobre la política que se'n deriva.

Amb una saviesa aclaparadora, Martín explica que la societat valenciana va ser capaç d'aturar durant dècades la fil·loxera mentre aquesta es feia forta arreu del continent i portava la desgràcia a tots els països, excepte a València. No perquè sí. Del seu retrat emergeix un País Valencià “calvinista, seriós, rigorós i solidari”, que va ser una forma de viure. Una terra on la gent usava amb normalitat la vella paraula conjugar-s' (no la cerquen al diccionari que no hi és), que ell la defineix amb un rotund i emocionant “vol dir que no deixaràs mai caure el teu veí”.

El relat de Martín demostra sobradament que va ser la cobdícia, l'ambició d'uns pocs i la traïció a la terra el que va permetre finalment l'entrada de la plaga, un retrat que basteix paral·lels amb la situació que vivim avui i fa del seu llibre una extraordinària explicació sociològica, també, del present.

Fa anys vaig quedar fascinat llegint un estudi sobre les miniatures del duc de Berry, no recorde si a càrrec de Lucien Febvre o del seu col·lega Marc Bloch. Em va emocionar descobrir com els pares de la història total eren capaços d'explicar el seu país, no només el passat, a base de barrejar espesses taules econòmiques amb l'observació pacient d'unes miniatures marginals: pel tall dels llauradors sabien si era època de fam, quan segaven arran, o d'abundància, quan el tall era més desinteressat.

Escoltant Joan C. Martín vaig reviure aquella sensació d'estar al davant de gent que no només saben coses sinó que saben com mirar els detalls xicotets i inserir-los en la gran història.