Aquesta setmana truca per telèfon un alt comandament del Departament d'Interior de la Generalitat. De manera educada i col·loquial, ens trasllada el fet que determinades persones vinculades als Mossos d'Esquadra s'han sentit molestes per la utilització que es fa d'aquest cos policial en el cartell dels Pastorets de Girona d'aquestes festes. Ens diu, a més, que el cartell falta a la veritat perquè els Mossos no varen arribar a intervenir en l'acampada dels indignats de la plaça de Catalunya de Girona.
És inevitable. La trucada ens retorna de cop a quaranta anys enrere, quan el senyor Ayala, delegat del Ministerio de Información y Turismo, ens advertia que si publicàvem tal o qual escrit o dibuix el manaria segrestar, segons la llei Fraga que regia llavors. D'aquell temps, encara ens dura l'ensurt i l'emprenyada. No hi ha cap paral·lelisme entre una situació i una altra, és clar. Però també cal dir que des de l'adveniment de la democràcia, mai cap polític o funcionari ens havia fet una observació d'aquesta mena. Afegeix l'home que ell està a favor del dret d'expressió. Ostres! A aquestes altures cal dir-ho? Deu estar a favor del dret de respirar?
Intentem donar-hi raons: un cartell de teatre mai reflecteix la realitat, sinó que vol representar una imatge de l'espectacle que s'oferirà als espectadors. Com es podrien fer cartells de les obres de Shakespeare –per exemple– si totes són invencions de l'autor? Per altra part, els personatges que en el cartell s'encaren –ull, sense violència visible– als pastors no porten cap identificació. Són tan fantasiosos com els mateixos pastors de xais, col·lectiu del qual s'ha perdut la mena. I pel camí de la ironia, cada Nadal ha aparegut un nou cartell al llarg de trenta-un anys, tots originals d'Àngel del Pozo, i en alguns d'ells es podien haver sentit molestos els capellans, l'alcalde o l'alcaldessa, els funcionaris, els d'Adif, els bombers, la monarquia, els francesos invasors de Girona i, fins i tot, el mateix gremi de pastors, per la utilització repetitiva de les seves figures!
Queda un detall inquietant: si perdem el sentit de l'humor en moments difícils com els actuals anirem malament. La sornegueria tan pròpia del nostre poble ens ha d'acompanyar a viure tot el que encara ens toqui, vingui com vingui! No obstant es pot reconèixer que és demanar massa que a persones a qui la ciutadania catalana té confiada la seguretat i que això els obliga, un dia rere l'altre, a conviure amb la cara més dura i més amarga de la nostra societat, i que intervenen en fets cruents, a vegades amb molt de risc, se'ls exigeixi a més que s'agafin la seva difícil tasca amb sentit de l'humor!
Al final, un intercanvi de paraules sense importància. Però que no deixa de fer pensar...
