Sols Europa podria....

Sols la imprevisible i canviant Europa podria donar autenticitat legal a qualsevol moviment en el sentit d'europeïtzar Catalunya i d'ajudar a reforçar l'existència d'unes terres mal delimitades, d'un grup ètnic uniforme poc pervertit i d'un idioma definit, amb poques variacions a través dels segles. M'atreveixo a dir que per explicar els seus orígens i independència des de fa segles, tots els països que formen l'actual Europa, amb idioma propi o bé adquirit en les ocupacions històriques d'altres civilitzacions i línies frontereres definides, també tindrien vertaders treballs si haguessin de justificar-se.

El mot de denominació territorial, Catalunya, apareix al segle XI i, sense cap raó aparent que ho justifiqués, el de Principat, tot i que llavors, afortunadament, no hi havia prínceps catalans per donar-li suport. Del fet català, hi ha constància i ús, però no pas origen i motiu. El que va succeir, i que seria la causa que ajudaria a fer-lo desaparèixer sense que arribés a arrelar, és la manca d'un fet històric prou important o representatiu d'una terra o bé d'un sentiment que el sostinguin. De fet, la frase no és pas gaire encertada! En qualsevol cas, si la independència s'hagués obtingut en aquells temps després de lluites cruentes, es faria al·lusió al fet català d'aquestes. Les independències europees obtingudes en els últims temps, com tothom sap, són les procedents de Txèquia, Iugoslàvia, Croàcia i, més tard encara, les de Rússia. Les lluites interiors, la guerra Europea i la Segona Guerra Mundial, han estat un fets cruents contemporanis en què la resta d'Europa, amb poques excepcions, ha testimoniat –sobretot en la Segona Guerra Mundial–, que la neutralitat pura va ser difícilment mantenible i encara més demostrable.

Catalunya ha tingut oportunitats d'assolir per la drecera aquesta independència de què s'ha parlat molt i de què s'ha executat gens. Mentre Espanya ha tingut polítics i governants barruts, valents, coneixedors del buit que els deixaria la nostra independència, a Catalunya hem votat —anava a posar cagats però me n'abstinc— gent que ha anat a Madrid amb un cistell, talment a collir raïms de taula, per postres. Els historiadors futurs relataran: “A la Mediterrània nord-oest, ran de França, hi hagué una terra anomenada Catalunya, que sense motiu ni explicació, desaparegué com un ocell a la boira. Culta, rica, generosa, laboriosa, intel·ligent, artista, valenta i noble, havia donat sempre exemple. Pels carrers i les places dels pobles i les ciutats del que va ser aquell petit gran país, circulen catalans vells d'edat i de pensaments esgotats, capcots, recordant aquells anys irrepetibles de pau i progrés. A l'entrada de comerços, magatzems i tota mena d'espais públics avisen: “Solamente se habla español”. Un pot callar, és clar. A l'entrada de les dependències estatals diuen: “Catalán: habla, lee, escribe y piensa en castellano”.”