la CRÒNICA
Rodoreda i Soler retrobats
La història, la petita història que hem viscut cada dia, que ens torna a la boca
Sense avisar, el temps passat es fa present. Algunes vegades els records són amargs i mirem d'evitar-los. Sovint et porten alguna satisfacció i són d'agrair. En tot cas és la història, la petita història que hem viscut cada dia, que ens torna a la boca.
Dissabte passat, la Fundació Mercè Rodoreda va presentar el llibre Rodoreda. Entrevistes, que inclou un recull d'entrevistes que es van fer a l'autora des de l'any 1966 fins al 1983. Com ja em van comunicar al seu dia, entre la quarantena d'entrevistes que s'hi publiquen, n'hi ha una que li vaig fer jo. Era prou interessant?, em pregunto. Vaig trobar l'escriptora a la seva caseta de Romanyà, on s'havia aïllat a la seva tornada a Catalunya. El diàleg que mantinguérem –i que va publicar el Tele/Xprés a les seves pàgines dedicades a la costa– no podia pas ser profund, acurat, savi, com hauria demanat la personalitat del personatge. Al cap i a la fi, aquelles meves cròniques estiuenques del Tele/Xprés passaven sense solució de continuïtat d'un concurs de samarretes molles en qualsevol discoteca a les opinions d'un ministre d'Obres Públiques perdut a cala Salions, passant per la polèmica sobre els sorolls nocturns, la inauguració d'un trenet turístic, el recital que oferia Joan Manel Serrat, el venedor de càntirs més tòpic de la costa –burro inclòs–, la filmació d'una pel·lícula eròtica en la intimitat d'un cala lloretenca o les inacabables nits de recitals de tots els cantants de moda. Les pàgines van anar canviant de nom amb els anys: A pleno sol o 600 quilòmetres de costa. I de continguts; amb el temps es tenia més cura de la informació local, social, política, cultural... Ho dono tot per bo, a benefici d'inventari. Si llegiu la meva entrevista a Mercè Rodoreda, ja m'ho sabreu dir.
El divendres coincidírem a la Rambla amb l'amic Antoni Baró. Se'm va acudir recordar-li els esforços que havia fet per aconseguir que el seu germà Joan em facilités els acudits que guardava de l'època en què Jordi Soler lluitava contra la dictadura amb el seu humor sarcàstic i demolidor a la barra de l'Arc. Joan Baró ens va deixar sense haver-me respost. La seva col·lecció hauria enriquit molt el llibre que estic preparant sobre en Jordi i l'etapa dels seus acudits delictius i trencadors. Bé, doncs, l'Antoni em mira i em diu que ell té, si més no, la meitat de la col·lecció del seu germà i me l'ofereix generosament. Passem per casa seva i 36 dibuixos i una carta se sumen als centenars que ja en tinc aplegats. Ara, a més de l'agraïment obligat a l'Antoni, hi ha la feina d'escanejar-los, organitzar-los i mirar d'enllestir el llibre, que ja fa massa dies que tinc entretingut.
De moment, la mirada nostàlgica als dibuixos. Extraordinaris!