Damià Escuder i Lladó
El país perd un referent que donava llum a indrets on no arribava res
Una immensa catedral d'idees, plena d'espelmes, llibres i fotos, voreja unes icones de Buda assegudes que, en silenci, escolten l'espinguet damianesc, que ordena qualsevol tasca. Una senyera protegida per plàstic de la pluja està estesa al balcó. Tots respirem profundament i sonorament amb bufets per l'alçada, una flauta emet un so, so esquerdat, ple d' enyor d'un Tibet llunyà, però materialitzat dintre un cos gran, encara que petit davant del seu immens cap. Damià, la taula és buida, els membres es traspassen a l'infinit, què farem els pocs que restem dempeus, orfes dels germans absents?
No truca el telèfon a l'hora assenyalada i no intercanviem informació, generalment idees o especulacions, fins i tot fantasmes que ens envolten per dins i també per fora. Les teves últimes trucades em varen posar a l'aguait pel que et preocupava, coses relatives que, des de fora, no són preocupacions, però que a un el poden obsessionar, eren coses tan freqüents que era una conversa massa fàcil per ser amb en Damià, gran Damià, punt àlgid del pensament ofegat per la misèria intel·lectual i humana que ens envolta, que d'una manera golafre es menja tot el que es mou lliure i pensa. No és moment per descriure situacions i accions, ni puc parlar de tot el que hem conegut, però d'aquells anys que m'explicares química al voltant del vell pont de l'Alférez Huarte fins a l'última trobada a l'Hotel Suís, vora el Palau. Les trobades a l'Alta Garrotxa, els concerts tàntrics a s'Alguer, les hores discernint a la segrestada Fontana d'Or i aquells viatges quasi impossibles als llocs més insòlits però significats de la nostra Catalunya, la de l'HOAC, la del FOC, l'Assemblea de Catalunya, la Marxa de la Llibertat i tantes coses més. El Damià del Salvat 4, el de Serra d'Or.
Quantes presències al servei de Catalunya i la seva llibertat, quantes hores cercant la pau, quanta fe cristiana dins del coneixement de la Bíblia i el seu cosmopolitisme budista i tibetà, la seva dedicació als malalts de malaltia i pensament. En Damià era un sac de gemecs, ple d'idees, sovint contradictòries, però útils i profilàctiques. No crec que deixés indiferent ningú, era una mica murri com el mestre Pla, desbordant com el mestre Dalí, dos referents que sempre va considerar com a referents de Girona, que l'amic Racionero va definir com a tocats del bolet l'un i de l'ala l'altre. L'Escuder és un referent que el temps haurà d'analitzar amb rigor, les seves immenses tasques han circulat per camins al marge, però atents, mai marginals.
El seu traspàs és una pèrdua immensa per als que hi parlàvem, però es molt més gran perquè el país perd un referent que donava llum a indrets on no arribava res; ell era un hermeneuta dels camins amagats i potser prohibits, però els camins que porten a un lloc on, quan s'arriba, la llum és clara i la pau és bandera de solidaritat.
(Més informació, a la plana 8)