Ho vaig saber dimarts abans d'anar a dormir. Vaig penjar-ho al Facebook i al Twitter. La veig a Brussel·les. Dúiem, amb una quinzena de delegats comarcals més, la segona pancarta de la manifestació, que lluïa un fantàstic “Volem un Estat Català”. La sostenia des d'un costat i, quan giràvem, ella arrossegava la colla fent la giragonsa. Somreia, com sempre que l'he vista. Els cabells molt llargs, blancs barrejats amb negres, agafats amb una cua, la distingien i personalitzaven. Com la personalitzava la força que desprenia.

Amb el catedràtic de la Universitat de Barcelona Enric Canela, inspirador de l'empresa, i amb unes cinc persones més, va pertànyer al grup organitzador d'aquella bogeria de desplaçar 10.000 catalans a Brussel·les per realitzar una marxa cap a la seu de la Unió Europea. Val a dir que quan me'n van parlar vaig pensar que era una bestiesa: com podíem fer anar 10.000 persones, en el termini d'uns 3 mesos, cap a la capital europea?

Vam ser més de 10.000 manifestants (10 Mil a Brussel·les) encapçalats per una primera pancarta que duia escrit “I want a catalan state”, sostinguda pel professor Canela i tota la flor i nata de l'independentisme més conegut.

El somni va ser possible, tot i l'escepticisme de la gent com jo i gràcies a l'empenta de persones com la Sílvia.

Ens ha deixat.

Fa molt pocs dies, molt pocs, va sortir fotografiada a la tele al mig d'altres manifestants que reivindicaven els CAP de la Selva. També somreia.

Et tindrem al costat nostre, Sílvia.