Sí, dic “rector de l'Empordà” de manera simbòlica, com dèiem de manera simbòlica “la catedral de l'Empordà” a la que és avui església basílica de Castelló d'Empúries.

Mn. Narcís ha estat una d'aquelles persones que en la vida, sense saber el perquè, sempre has sentit proper a tu i en el moment del seu traspàs sents una buidor immensa, que no trobes qui la pugui substituir. Ell era un sacerdot que es movia entre l'església clàssica i l'església renovadora, tenies en ell el capellà de tota la vida, però alhora un capellà d'avui, era seriós en allò que fa a l'ordre de l'església; per a les altres coses era obert a tot, molt il·lusionant i sovint en la conversa et sortia en un to humorístic, divertit, parlava amb aquella sorna que parlen els pagesos del Pla de l'Estany un dimecres de mercat a la plaça de Banyoles

Quan arribà a Castelló el primer que féu va ésser obrir les portes i finestres d'aquella gran església i féu que els jubilats de la vila se sentissin útils participant en tot el que girava entorn a l'església, encara que fos vigilant una exposició o comptant quants visitants havien entrat en el temple, a manera d'estadística. De cara als estrangers, eren populars les seves misses internacionals, ell parlava amb tots ells, ja que dominava diverses llengües. També fou obert a l'art i els pintors; jo vaig tenir el privilegi de fer la primera exposició dins la basílica, allà a la capella dels Dolors acabada de restaurar. Davant dels quadres em deia: “Veus, Lluís, això també és església, també és Evangeli”, en mostrar aquí dins aquests paisatges i veure en ells la grandesa del Creador. Així mateix s'implicava en la Ruta del Art que cada any se celebra a la vila, i en aquesta ultima edició fou ell qui en féu la presentació dins la basílica. Ell sentia el món dels pintors molt proper, no en va fou qui va celebrar l'acte religiós de l'enterrament de Salvador Dalí a l'església de Sant Pere de Figueres, de la qual aleshores era rector.

Jo amb ell havia tingut grans xerrades asseguts en un banc de l'església, anant amb cotxe a Banyoles a veure els amics del Club Rotari, o l'Escala, en què celebrà l'acte religiós del casament del meu fill. També sovint em venia veure a Vilabertran amb altres capellans, entre els quals hi havia el rector de Riells, el gran poeta mossèn Pere Ribot. També havíem compartit conferències, com la darrera amb els amics del Centre d'Estudis del Baix Fluvià a Torroella. I, més recentment, cada estiu passàvem una tarda vespre, junt amb la meva esposa, a casa del doctor Joaquim Barraquer en el seu mas dels Aiguamolls de l'Empordà. Allà havíem tingut profundes i àmplies converses, fent sobretaula amb el doctor Barraquer i la seva esposa, Marina, sobre la musica, la vida, la mort, la transcendència de tot en si mateix. Jo vaig copsar sempre quanta estimació sentia el matrimoni Barraquer pel nostre mossèn; així m'ho va mostrar la senyora Barraquer amb llàgrimes als ulls a la sortida de l'església. L'última trobada nostra va ser el passat mes de juliol i també vàrem compartir aquell dia plegats amb l'alcalde de Castelló, Xavier Sanllehí.

Tots aquests records venien a mi mentre feia camí de l'Escala cap a Castelló anant a l'enterrament. Un matí amb un sol trist, de cel grisós però trencat amb clarianes d'un cel blau esvaït, entre alguns núvols rosats i blanquinosos, els camps terrosos, alguns amb verds esmorteïts, les arbredes hivernals i els canyissars color marfil que delimiten els camps em deixaven entreveure la gran basílica de Castelló, coronada més enllà per un serrell de neu damunt les Alberes. Tot era dins un gran silenci, ni un bri d'aire, tot restava aturat, fins i tot els ocells del parc que estaven a peu de carretera no s'immutaven pel pas del meu cotxe; era una escenografia on es percebia el dolor d'aquest dia.

Ja en els carrers de la vila, tothom feia camí a l'església, amb un silenci rigorós, sols trencat amb les passes pel trepig del calçat. Ja dins l'àmplia nau de l'església, impressionava la gran gentada; a dalt de l'altar el solemne vitrall et xuclava la mirada i la llum transparentava el color nàquer marfil de l'alabastre, era tot plegat com un Pòrtic de la Glòria, tot respirava solemnitat i alhora senzillesa, mentre, des del fons de l'església i en processó, més de seixanta capellans vinguts de totes les parròquies, junt al senyor bisbe, acompanyaven la caixa amb les despulles de mossèn Narcís. M'ha impressionat la caixa tan senzilla, de fusta natural, semblava encara que feia l'olor del pi acabat de tallar.

Una cerimònia emotiva, llàgrimes als ulls fins als últims moments, on les paraules d'acomiadament s'ofegaven d'emoció, tant qui ho va fer amb l'idioma alemany com qui ho féu en francès i qui ho féu en català. I l'alcalde de la vila, Xavier Sanllehí, en el seu parlament, amb un to emotiu però serè, va dir: “Això no es fa mossèn, això no es fa, deixar-nos orfes i en una edat tan jove.” Va acabar entre aplaudiments posant damunt el taüt l'espiga i timó d'or, el màxim guardó que dóna la vila els seus conciutadans i que havien d'entregar-li en un acte solemne el dia mateix de la Candelera, dia dos de febrer. El senyor bisbe féu l'oferiment que aquest guardó resti exposat per sempre més en el museu de la basílica com a record del seu rector: el rector de l'Empordà, mossèn Narcís Costabella.