Dibuixant, caricaturista, decorador, cantant i compositor, actor, palindromista i enigmista, animador d'activitats culturals, festives i insòlites, divulgador (per no dir ensenyant o, encara menys, professor, que a ell no li hauria agradat)... i alguna faceta més que els seus molts amics podrien afegir a la llista i que l'Ernest va emprendre amb optimisme, rigor i eficàcia al llarg dels seus, sempre juvenils, seixanta anys de vida.

De Torroella de Montgrí, de jove va estar-se uns anys a Barcelona amb el propòsit, obvi en aquells anys per als fills de família, d'estudiar una cosa o una altra; l'Ernest, però, al cap de poc de ser-hi, va anar deixant les classes convencionals i va optar per aprendre dels aspectes més dolços que facilita el pas dels dies i per anar intentant formes de supervivència discretes i pacífiques. Gran part de l'etapa barcelonina la va passar en dos pisos de joves, el de Canuda i el de Tallers, esdevinguts llegendaris entre els empordanesos d'aquella generació que passaren per la capital.

Qui va conviure amb l'Ernest aquells anys recordarà un tipus calmós, irònic i alegre: els tips de riure que ens férem –a la llista podríem afegir-hi histrió, entès en el millor sentit– serien incomptables: a dins i fora de casa, al metro i als esglaons del moll, a la plaça de Sant Felip Neri i a la Rambla, al Maracaibo i al Seu de Canuda, l'enginy sempre esmolat de l'Ernest trobava un escletxa per provocar la hilaritat als amics i als circumstancials. Tornat a casa, escollí per viure –i, darrerament, també per morir– l'Estartit. Ja no és temps de hippies, però algun en queda a l'Empordà; l'Ernest n'ha estat un dels darrers.