En Joan i el famós revolt dels enciams

Entrant a Lloret trobem un revolt amb uns enciams que enamoren. Són uns enciams que sembla que creixin del no res; un dia està recent fresat i amb planter, i, de sobte, un altre dia aquell revolt és verd, d'un verd primavera que fa goig. Tothom en parla, d'aquest revolt. És un punt de referència. Hi ha gent que en volen comprar, d'enciams, i s'aturen per preguntar al pagès. N'hi ha que de nit vénen per emportar-se'n uns quants i de vegades es deixen el ganivet, que val més que el que s'emporten. Hi ha gent que demana permís per agafar herbes per als conills i aconsegueixen algun enciam d'estranquis, i fins hi tot hem trobat gent al vespre amb galledes plenes de terra perquè diuen que és especial i que fa miracles per fer créixer els enciams. Però la gent no sap que darrere d'aquest petit miracle hi ha un treball molt rigorós, una estimació per la terra, una dedicació exclusiva, una observació diària, una experiència de molt anys... en definitiva, un bon pagès. Un senyor pagès! Doncs bé, el pare d'aquest pagès i sogre meu fa uns dies ens va deixar. L'inventor del revolt dels enciams va morir tranquil a casa seva envoltat de tots els seus familiars i ens ha deixat un exemple a seguir, ja que era un home que d'uns camps de secà, amb vinyes i conreus de blat, en va fer uns camps de regadiu excepcionals que produeixen tota classe de vianda. Al costat de la seva muller, va aixecar una casa i una família que fa goig, tant o més que els enciams, aquests enciams del revolt que mimava cada jornada. Primer treballant i femant la terra, plantant els enciams en taco i regats tot seguit, regant als vespres o matinades perquè s'aprofités més l'aigua. Els feia cavar tot dient “una cavada val com una bona regada”, els abonava... segur que abans d'anar a dormir se'ls mirava i sabia què els feia falta per seguir creixent. Realment estimava la seva feina i la vivia intensament. Estimava la terra, gaudia amb l'aigua que sortia del pou, mirava el cel per pronosticar el temps i, per si de cas, es mirava la seva estimada ermita de les Alegries per pregar i s'envoltava de la maquinària precisa per treballar el camp, perquè, com molt bé deia, “per treballar bé s'han de tenir bones eines”.

Aquest home sense gaires estudis, però que de jove li agradava escoltar les experiències de la gent del camp, en sabia més que molts enginyers, i ens va ensenyar moltes coses que no s'aprenen a l'escola i que avui ja s'han oblidat: ens va ensenyar a estimar i respectar la natura. Ens deia: “La natura és molt sàvia, d'ella sempre s'aprenen coses.” Ell se sentia orgullós del que havia aconseguit al costat de la seva dona (tots dos anaven de bon matí a veure si naixien els fesols), i valorava i remarcava la importància de la família, el fet que els seus fills estiguessin ben avinguts i que amb les parelles ens estiméssim i fóssim feliços, perquè a les joves i els gendres ens va estimar com als seus fills i ens tenia (coses de la vida) tots al voltant del seu mas com un pal de paller. Tenia una visió del futur excepcional, ja que als seus 65 anys, quan tothom vol i pensa jubilar-se, ell va fer una inversió en contra de tothom, fins i tot del seu advocat, en comprar un terreny a Blanes molt gran que va fer possible que el seu negoci tingués futur. A més a més, com deia ell, “és un camp pla com la mà i no s'acaba mai l'aigua”.

Aquests homes formen part d'una generació d'homes amb molt de caràcter, amb un esperit de lluita inesgotable del qual hem d'aprendre. Crec sincerament que avui dia falta gent com aquell pagès somiatruites que va aconseguir tots els seus objectius personals i familiars. Gràcies, Joan!