Joaquín López Raimundo

El 9 de març, al cementiri de la localitat francesa de Fontenay-sous-Bois, tenia lloc la cerimònia fúnebre en honor d'en Joaquín López Raimundo, presidida per la bandera francesa i, sobre el taüt, la republicana i una de vermella, amb els símbols comunistes, segons ens donava a conèixer el seu nebot, l'escriptor Sergi Pàmies. La trajectòria d'en Joaquín venia de lluny i era un dels últims supervivents republicans del camp de Mauthausen.

Del miler de republicans nascuts a l'Aragó que van ser deportats als camps nazis, un grup considerable residia Catalunya com a membres de la important colònia aragonesa que s'havia establert, durant les primeres dècades del segle XX, a Barcelona i les poblacions del voltant. Entre les que van arribar a Barcelona, a principi de la dècada dels 30, coincidint amb la proclamació de la Segona República, hi havia la família López-Raimundo, procedent de la localitat saragossana de Tauste.

El jove Joaquín es va educar a la ciutat comtal i van ser els seus germans, Antonio i Gregorio, els que el van ajudar a integrar-se en la vida barcelonina. Francesc Boix i Teresa Pàmies van ser algunes de les amistats fetes en aquells venturosos anys republicans que van perdurar per sempre. La mort del seu germà Antonio, dies després del cop d'estat franquista, en una missió de reconeixement a Osca, va significar un cop molt dur per a la família. La militància política a les JSU i la participació activa de Gregorio i Joaquín en la lluita en defensa de la legalitat republicana els va portar a la derrota i l'exili.

Joaquín va ser detingut pels alemanys la primavera del 1940 i la seva frustració va ser molt gran en veure com els soldats francesos evitaven la lluita i els republicans no podien fer res perquè no disposaven d'armes. Va romandre durant gairebé un any en un camp de presoners de guerra i, a final d'abril del 1941, va ser deportat a Mauthausen en un comboi amb combatents republicans. Uns mesos més tard va ser transferit a Gusen i en aquest camp (on van morir uns 4.000 republicans) Joaquín es consciencià de la veritable cara del mal i de la negació de la seva condició com a persona: “Érem igual que les rates, com els escarabats –deia en un dels seus testimonis–. Ens podien aixafar com a un cuc, no érem res, érem zero.” L'arribada de la llibertat el maig de 1945 va posar en evidència el drama dels republicans: no podien tornar a casa i l'esperança d'una caiguda propera del règim franquista es va esvair a mesura que passaven els anys. Aquells homes i dones que havien lluitat, amb compromís i fermesa, contra el feixisme espanyol i internacional es van veure forçats a refer les seves vides assumint, com a definitiva, la seva condició d'exiliats. Joaquín es va establir a París i allà va conviure amb Francisco Boix (també supervivent de Mauthausen), amb qui va compartit habitació i el va acompanyar durant la seva malaltia i mort, el juliol de 1951.

D'en Joaquín ens ha quedat el seu testimoni recollit per la Montserrat Roig, altres fragments dispersos de las seves experiències a Mauthausen i Gusen i també la seva veu crítica amb la narració historicista de la vida als camps, per la dificultat per aproximar-nos, de forma fefaent, a les pors quotidianes, a la frustració, a l'omnipresència de la mort i a l'impotent patiment de les víctimes.

Allunyat de la parafernàlia, va ser acomiadat pels amics i família en un acte on les notes melòdiques d'un tango van sonar com a últim adéu.