A la senyora Maria Bosch
Maria estimada, no sé com començar. La teva fugida no m'ha sorprès. Diumenge passat a la tarda, com fèiem habitualment, vam venir amb l'Afra a visitar-te. Estaves una mica moixa, cansada, i em vas comentar que la nit abans t'ofegaves i et vares espantar, igual que la noia que et cuidava, però que de mica en mica la cosa va anar a menys i al final vas adormir-te. Em vas comentar també amb molta temperància malgrat tot: “Mira, Mercè, arribarà un moment que s'haurà acabat i ja està, no passa res, tinc 92 anys i ja em toca.” I et vaig contestar: “Tens tota la raó, és el que toca.” Després de la visita ens vas acompanyar a la porta com sempre i ens vam fer un petó.
L'endemà al matí em va trucar la teva estimada neboda Anna M. i em va dir que havies marxat durant la nit. Vaig venir de seguida a casa teva; la teva família, germà, la Montserrat, els nebots Emili i Anna M., estaven fent companyia a l'ésser que ells tant estimaven, i jo m'hi vaig afegir acariciant la Duna (la gosseta), tan volguda per tu. Ja saps que estarà en bones mans. Vas quedar-te molt tranquil·la quan un dia et vaig dir que l'Ànnia es faria càrrec d'ella. Forma part de la família i això ho diu tot.
Oh, Maria, com trobaré a faltar aquelles tardes de diumenge fent petar la xerrada o senzillament el dolç silenci amb la teva companyia.
Et recordaré sempre, Maria, a tu i tot el que m'has ensenyat.
T'estimo.