Adéu a una artista, adéu a una veïna

Hi ha notícies que no cal que ningú et faci saber per telèfon, perquè per la seva rellevància s'estenen com la pólvora. Així ha estat com ens hem assabentat del traspàs de la Mercè Huerta Busquets, ocorregut ahir al migdia a l'hospital de Santa Caterina de Girona, on estava ingressada per un càncer diagnosticat fa poques setmanes. Com malauradament, amb molta ràbia, podem veure, ni l'edat (diuen que quan ets gran no té tanta força), ni la ciència, ni els fàrmacs i les millors cures el poden superar i ens esgarrapa amics i coneguts fent-nos mal a les entranyes.

La Mercè era casada amb el periodista i escriptor Narcís-Jordi Aragó, nebot del reconegut arquitecte Rafael Masó. Vivien, mai més ben dit, a la casa Masó del carrer de les Ballesteries, que des del 2006 és propietat de l'Ajuntament de Girona i des d'aquest mateix any és gestionada per la Fundació Rafael Masó, de la qual la Mercè era presidenta d'honor, i s'ha convertit en la casa museu Masó, al cor del Barri Vell de Girona, el lloc on la bona amiga Mercè havia pintat les seves cases de l'Onyar, els seus quadres de flors arran de la finestra i tantes coses més. Un goig fet realitat, viure en aquest museu junt amb el seu marit, en Narcís, tot i que malauradament no n'ha pogut gaudir massa.

Parlar de la Mercè podria portar a escriure moltes fulles i no puc negar que hi haurà gent que ho farà molt millor que jo. La meva coneixença bàsicament es basa en la de l'artista i veïna. Jo des de petita ja veia que aquella casa era diferent de les altres, la seva escala, les seves rajoles, deien “és la casa Masó”. De joves havien vingut molts vespres a sopar, principalment els anys que tots estàvem bons i tancàvem més tard. La seva salutació anant amunt o avall del carrer era obligada quan et passaves totes les hores del dia en aquell indret del Barri Vell. També eren espectadors assidus de la processó del Sant Enterrament el Divendres Sant, quan la Mercè tímidament aixecava la mà per saludar-te.

Quan a la Cort Reial vàrem recuperar la festa de Sant Corneli, que era el 16 de setembre, hi havia un dia dedicat als pintors i pintaven al bell mig del carrer. La Mercè em va demanar si em podia fer un dibuix, que tinc emmarcat i dedicat per ella, precisament l'any en què vaig ser escollida la primera dona pendonista, el 1988. Després, l'any 1992, ella va ser la que va fer la portada del butlletí dels manaies.

L'any 1994 la vaig invitar a formar part del jurat del primer concurs de catifes celebrat al cor del Barri Vell de Girona, junt amb al senyor Mirambell i altres, fet pel qual va estar molt contenta. La Mercè era una dona incansable, dinàmica, amb un munt de coses per fer. Penso que el Barri Vell ha perdut una gran veïna; de fet, els veïns tots són importants. La Mercè, junt amb el seu marit, ens ha fet a tots els gironins una mica hereus del seu llegat, que moltes generacions i generacions de gironins per anys que passin coneixeran la història i la donació Aragó Huerta.

Mercè, avui dimecres, a les 5 de la tarda, tinc la seguretat que un riu de gironins, amics i família, seguint la llera del riu Onyar, aquest riu les aigües del qual durant tants anys quasi l'han acaronat, uns cops manses, altres brutes i enfangades, perquè per les inundacions van sortir de mare, i altres tranquil·les i seques com ara, es trobaran a l'església de Sant Feliu, ara ja basílica, la seva parròquia, per estar al costat del seu marit, en Narcís-Jordi, en aquest moment tan especial, el del comiat d'una persona estimada, la seva muller. Mercè, guardo aquell retrat amb gran cura. No l'oblidarem.

Descansi en pau.