Recordant l'Ana Surís Pavón

Dilluns a la nit, quan un decideix de donar pas a un nou dia, em vaig trobar amb la trista notícia del traspàs de l'Ana. No m'ho podia creure, ens havia deixat i no havia tingut temps per dir-li “a reveure”, “ens retrobarem, Ana”; res de res. Les últimes paraules que vàrem creuar per missatge el mes de març van ser per dir-me que es trobava a la Bofill, que li havien posat una pròtesi de maluc i no tenia ganes d'escriure, però com sempre es posava a la meva disposició per al que calgués i em fes falta. L'Ana feia anys patia la malaltia de moda que tots coneixem.

L'Ana era filla del senyor Surís, fotògraf que havia treballat molts anys a can Sans i que fa cinc anys ja va veure sacsejada la seva vida junt amb la seva esposa, Conxita, en perdre una altra filla a la flor de la joventut, la Pilar. L'Ana havia treballat a l'aeroport de Girona, es va casar amb en Sebastià Martí, fotògraf de davant de casa conegut per Tià, traspassat no fa massa. Diuen que quan la gent ens deixa tothom en canta glòries. Jo no ho solc fer, perquè la gent ja coneix les persones. En el cas de l'Ana, us puc dir que sobrepassava amb escreix aquest honor, donar la mà als altres, i amb en Tià en va ser un exemple.

Ana, ens han quedat moltes coses per explicar i recordar de la Pili, de Santa Afra i més. M'han dit que no volies que et maregessin fent coses per continuar endavant, i ho entenc.
Jo penso que havies dit adéu a massa gent estimada de la teva vida i tenies ganes de retrobar-te amb ells; havies lluitat molt i, malgrat tot, aquí has deixat gent que et necessitava, els teus pares i més. Tinc la seguretat que tu, des de dalt, on tinc la seguretat que devies tenir un lloc privilegiat, els enviaràs tota la força per tirar endavant.

Ahir a les dotze et varen dir adéu al Tanatori de Girona i ja saps per què nosaltres no hi vàrem ser, però el meu cor estava al teu costat.

Descansa en pau.