Al llarg d'una filmografia integrada per pel·lícules com ara La promesa, Rosetta, El fill o El nen, els germans belgues Jean-Pierre i Luc Dardenne s'han entestat a mostrar les misèries més sòrdides que emmascara el setinat embolcall de la societat del benestar europea, en un registre d'aspre realisme hereu dels seus orígens com a documentalistes. El silencio de Lorna –que ens arriba amb un parell d'anys de retard– és una altra mostra d'aquesta coherent línia de treball; en aquest cas, els Dardenne denuncien la marginalitat a què algunes persones són condemnades a causa de les restrictives lleis sobre la immigració, i les màfies que en treuen profit a través de l'organització de matrimonis de conveniència.

La protagonista de la pel·lícula –la Lorna del títol– és una noia albanesa que viu a Bèlgica, i que –moguda per l'objectiu de convertir-se en propietària d'un bar amb el seu xicot– esdevé còmplice d'un pervers pla concebut per un mafiós. Aquest ha orquestrat un casament entre ella i un noi belga, que li facilitarà la ciutadania belga; però després planeja el matrimoni d'ella amb un altre mafiós rus que pagarà una elevada quantitat de diners per tal d'aconseguir ell mateix aquests papers, per a la qual cosa serà necessari que el primer marit desaparegui del mapa.

El descobriment d'Arta Dobroshi –una actriu de Kosova– en el personatge principal, al qual aporta tanta fotogènia com emotivitat i poder de convicció, és un dels grans al·licients d'El silencio de Lorna. Els germans Dardenne combinen la denúncia social i fins i tot el drama criminal amb el que ells consideren que, en el fons, és bàsicament una història d'amor. En comparació amb els millors títols de la seva obra precedent, potser es pot retreure a El silencio de Lorna un traç més estereotipat en el dibuix dels personatges i unes imatges més toves, que en fan una pel·lícula no gaire diferent dels treballs de Ken Loach. Malgrat tot, el film va guanyar el premi al millor guió a Canes.