Hi ha el Canes de les superestrelles de Hollywood, de les majors, dels cineastes independents i alhora populars (Tarantino, els Coen...), però també el dels creadors interessats en el cinema com a art, a experimentar amb el seu llenguatge (els germans Dardenne, Mungiu, Imamura...). Aquests perfils de directors tan diferents han estat guardonats amb la Palma d'Or del festival, com l'ha guanyada també enguany el director tailandès Apichatpong Weerasethakul amb Uncle Boonmee recuerda sus vidas pasadas, cofinançat per la productora catalana Eddie Saeta, de Lluís Miñarro.

Amb films com Tropical malady, el cineasta ja s'havia llaurat un prestigi en els circuits cinèfils. Fidel a aquest estil, el director tailandès ens proposa una pel·lícula gairebé sense fil argumental, almenys segons els cànons de la narrativa clàssica. Es tracta d'un film pausat i contemplatiu, que s'inspira en records d'infantesa del director (“tot el meu cinema parla de la memòria”, deia al Festival de Canes). També es fa ressò de les creences relacionades amb els fantasmes i amb la transmigració de les ànimes, que encara perduren a les zones rurals del nord de Tailàndia, on va créixer el cineasta. Es tracta d'una pel·lícula amb diferents nivells de lectura, que parla sobre la vida i la reencarnació, però al mateix temps, de la infantesa, la innocència i la simplicitat.