Entrevistar Montilla és el més antitelevisiu que hi ha: és un polític, de poques paraules, que no dóna titulars, parla d'aquella manera monòtona que endormisca qualsevol, és poc expressiu tot i que intenta posar ullets quan vol riure i fa un mig somriure quan vol ser irònic; quan ell és al plató, la tele s'encomana de la desafecció i de l'avorriment, i més que mai es tenen ganes de fer zàping. Però l'entrevista de dilluns a TV3 va ser diferent. Mònica Terribas va lluitar contra aquest ritme antitelevisiu del president amb preguntes concises, les que l'espectador des de casa seva es feia, interrompent si la resposta s'escapolia. No era una entrevista perquè el governant de torn, en horari de luxe a la televisió pública del país, s'esplaiés amb versions oficials, fes de telepredicador, busqués un rentat d'imatge. La Terribas no fa massatges. Ni tercers graus. Comparar una entrevista amb un tercer grau és atorgar al periodista la funció de policia; de voler desemmascarar el culpable a través d'un interrogatori amb mètodes intimidatoris. Però els periodistes no han d'exercir ni de policies ni de fiscals ni de jutges. Ara, tampoc han de callar si la resposta que dóna l'entrevistat, en aquest cas el president de la Generalitat, no els satisfà.