«És possible concebre un programa de televisió que presenti la mort en directe. Només es necessiten quatre elements: voluntaris, un públic que aplaudeixi i animi, una cadena que s'atreveixi a emetre'ls i espectadors que ho vegin.» Així de clar és Christophe Nick, responsable del documental Le jeu de la mort, emès ahir per France 2 i que pretén reflexionar sobre el poder real que exerceix la televisió. Per a aquest experiment sociològic, Christophe Nick va reclutar 80 persones sense cap mena d'experiència a la televisió i els va dir que participaven en un programa pilot, Zona Xtrême, que consistia a fer preguntes a un altre participant –en realitat, un actor –. Cada vegada que respongués incorrectament, el públic, que desconeixia també que tot era un muntatge, cridava «càstig!» i aleshores els concursants aplicaven descàrregues elèctriques al fals candidat, Jean Paul, que arribava a suplicar perquè el joc s'acabés. Els concursants, però, fan cas omís a als plors i arriben fins el final convertint el joc en una sessió de tortura i ells esdevenint torturadors. El documental vol explicar com, tot i els crits de la víctima, vuit de cada deu concursants van obeir les ordres de la presentadora.

L'experiment del documental és una versió del que va realitzar un professor de Yale, Stanley Milgram, els anys seixanta, el qual investigava com gent corrent és capaç d'acatar ordres que van contra la seva moral. El psicòleg Jean-Léon Beauvois va explicar que hi ha la creença que els actes infames els comet gent infame. «És un error: es pot fer que gent normal faci coses horribles posant-los en situacions horribles», i va afegir que el poder de la televisió és el d'un «totalitarisme tranquil».