«La censura de les fotografies del Muvim és molt greu. Però a mi, humanament, m'ha impressionat més el tema de Vicente Sanz. És un indicador del deteriorament de la situació». Un assenyat amic em deia això al voltant de les denúncies de tres periodistes al director general de Ràdio Televisió Valenciana (RTVV) per suposat acaçament sexual.

La relació d'idees és pertinent. Allò de les fotografies és una mostra més del concepte excloent i laminador de qualsevol tipus de dissidència que la dreta valenciana porta posant en pràctica des dels inicis de la democràcia. Forma part del seu codi genètic. Però la constatació, via denúncia i declaracions davant el jutge, del tipus de coses que podrien estar passant a la televisió pública, ens enfronten, a dos dits de la cara, amb un sòrdid panorama de degradació política i humana.

Cap dels responsables populars, ni els comissaris polítics de la televisió ni els inquilins de la Plaça de Manises, poden pretendre que ens creguem que ha estat una sorpresa. La presentació en societat de Vicente Sanz foren unes converses gravades i difoses on confessava que havia arribat a la política per enriquir-se. Un tipus així no havia d'haver tingut mai contacte amb diners públics. Però se li va posar en les mans una canongia sucosa en RTVV. Amb un poder bestial sobre les vides de centenars de persones. I ha sobreviscut a diversos canvis en l'organigrama de la casa.

Davant el jutge, Sanz diu que les relacions amb les periodistes eren consentides. Llom acatxat a l'hora d'entrar en els jutjats. Aspecte demacrat. Quan es va presentar la denúncia, tanmateix, s'hi va permetre aparèixer en Mestalla amb un puro quilomètric. Futbol pagat per l'empresa, això faltava. Apurant els privilegis fins l'últim moment. Aquell és Vicente Sanz. Sabem la seua versió, però també el relat de les periodistes. A partir d'ací, i respectant la presumpció d'innocència, no cal posar-li molta imaginació al tema. Ningú no va moure un dit. Potser alguns no considerarien que fóra motiu d'escandalitzar-se. Persones de dintre de la casa em conten versions molt dures. Fa por tirar del fil.

És clar que també hi ha moltes maneres de vendre l'ànima al diable sense haver-se de baixar les bragues ni els calçotets. Hi ha una prevaricació ètica i estètica des del primer moment que et deixes dur pels usos i costums manipuladores i reaccionaris de la casa sense protestar. Pot haver periodistes votants del PP, per descomptat, que s'hi troben còmodes en un mitjà afí. Però hi ha barreres i límits que no s'hi poden traspassar en un mitjà públic, pagat per tots, sense deixar la dignitat xafada i la poca o molta professionalitat abandonada pel camí.

Hi hauria també persones incòmodes amb això, però una vegada dius que sí, un dia d'aquells, ja no tens forma de dir que no, t'acabes acostumant i amagues la culpa amb excuses d'obediència deguda. Autocompassió. Això també passa.

Vicente Sanz constitueix, si es confirmen les acusacions, la metàstasi d'un càncer que porta anys podrint les entranyes de RTVV. El focus més escandalós i visible. El més groller. Amb tot, convivint amb Sanz en aquell ecosistema intueixes socis, confidents, trepadors, delators, protegits, protectors, meritoris i meritòries i algun espècimen més fins ara protegit. Misèries humanes les pots trobar fins i tot en les confraries de la Setmana Santa. Però aquella selva, convé recordar-ho sempre, està pagada amb l'erari públic. Quina extensió tindrà el femer?